Hotel Agbar

Tots naixem per ser una cosa i un dia descobrim que en som una altra. La torre Agbar, per exemple: havia de ser la gran icona de la pròspera Barcelona postfòrum i les seves trenta-dues plantes s'havien d'omplir d'atrafegades oficines dels sectors econòmics d'última generació. Al final, però, un fons d'inversió internacional el convertirà en un hotel –un altre més– i omplirà les plantes buides amb habitacions emmoquetades i suites amb moble bar.

Recordo que poc després d'inaugurar l'edifici els propietaris organitzaven visites dels periodistes amb l'arquitecte Jean Nouvel com a guia. L'objectiu evident era fer publicitat de l'edifici arreu i que les fotografies d'aquells espectaculars interiors circulars i diàfans seduïssin empreses amb prou diners i pedigrí per reservar-se lloc en el gran monument de Barcelona al postcapitalisme global. L'ascensor ens pujava dalt de tot i des d'allà, tocant el cel, vèiem una ciutat una mica desubicada però encara confiada en ella mateixa. Nouvel parlava de guèisers i volcans que esclataven i tot s'omplia d'una estranya barreja d'art, diners i metàfores de colors. Als nostres peus, d'entre el mar d'uralita de les decadents naus industrials del Poblenou, hi emergien els primers edificis del 22@. Si algú preguntava sobre si tal empresa podria acompanyar Agbar a la torre, la resposta solia ser un somriure condescendent i unes paraules diplomàtiques. Allò no era per a qualsevol. Era l'any 2005.

Ha passat el temps. Aquelles plantes buides i diàfanes de la torre han continuat buides i diàfanes, i els fons d'inversió que l'havien d'omplir de crèdits i empreses van volar del sud d'Europa cap a d'altres territoris del planeta. Ara tornen, amb l'aposta de fer de la torre Agbar un hotel. Aquesta metamorfosi hauria generat fa vuit anys un escàndol considerable. Ara, en canvi, ha estat rebuda amb un lleu murmuri de satisfacció. Nascuts per tocar el cel, a vegades també cal tocar de peus a terra.