Icones de 50 anys

Avui fa 50 anys que Kennedy va ser assassinat a Dallas, una circumstància que és segur que tots vostès saben perquè, aquests dies, no hem parat de rebre informacions sobre l'efemèride que va significar moltes coses i que ha anat adquirint un gruix simbòlic barrejat amb una acumulació desmesurada de dades i teories sobre el magnicidi. Entre els reportatges, les pel·lícules i els llibres, la mort de Kennedy ens és més familiar que d'altres esdeveniments històrics. Hem bastit (o ens han bastit) un univers que ens és familiar i que som capaços de discutir sobre l'atemptat i formular hipòtesis sobre l'autoria i les conseqüències dels trets mortals com si fóssim uns experts. Deu ser l'escena (a penes un minut) més estudiada de la història, la que s'ha analitzat amb més detall, la que ha generat més polèmica. Però més enllà de la ucronia que ens aboca a pensar què hauria passat al món si Kennedy hagués acabat el mandat i si hagués renovat la presidència, més enllà de les conjures i dels enigmes i les mentides –vam passar de viure una comèdia de telèfons blancs a un drama shakespearià–, la figura de Kennedy i del Camelot que l'envoltava ens arriba com un catàleg d'imatges. Recordem aquells anys pels vestits delicadíssims de Jacqueline Bouvier (aquells en forma d'A, sense mànigues o les jaquetes Dior o els pantalons arrapats i esportius); per la salutació militar d'aquell nen de tres anys, el fill, John John; pel debat televisat en què Nixon suava i Kennedy exercia de seductor impecable; per la cançó de Marilyn; i, és clar, per la filmació de Zapruder (la invasió visual del fotograma 313) i també per l'assassinat retransmès en directe de Lee Harvey Oswald.

Cinquanta anys després no podem saber si el mur de Berlín hauria caigut abans i si la guerra freda s'hauria diluït. No podem saber si la renovació ideològica (amb totes les ombres que fan al cas) hauria significat l'arribada d'un progressisme que hauria accelerat els avenços en drets humans. Sabem que romanen les icones.