Dèficits democràtics

El nostre sistema democràtic dictamina que l'aval en vots que donen els electors als partits que concorren a unes eleccions té una vigència de quatre anys. Aquest és el factor, jurídicament incontestable, amb el qual els partits justifiquen la seva legitimitat democràtica per governar, per legislar, per proposar o per qüestionar, si estan a l'oposició, mesures econòmiques, socials, culturals, que configuren tota una legislatura.

Aquest suport, sociològicament parlant, sofreix al llarg de la legislatura alteracions notables. Ho reflecteixen els diversos sondejos que es fan de manera sistemàtica al llarg dels quatre anys. La prova més política la tenim en el que va passar arran de l'avançament electoral de les darreres autonòmiques. Dos anys després de les eleccions del 2010, a mitja legislatura, el president Mas, arriscant-se a fer la prova del suport al seu projecte sobiranista, va constatar que havia perdut gairebé 100.000 vots, que li van suposar 12 escons menys. Exhaurint la legislatura hauria pogut continuar governant fins al 2016 argumentant que tenia el suport de més del 38% dels electors catalans. En realitat només en tenia el d'un 30%. El mateix podien dir els socialistes, que de 28 diputats van baixar a 20.

He posat el referent de les eleccions del 2012. El mapa que reflecteixen les enquestes sociològiques no deixen d'evidenciar un desplaçament notable d'intenció de vot i alhora un increment de la desafecció de la ciutadania no pas cap a la política, sinó cap als partits que fins ara l'han patrimonialitzada. Avui la fidelitat dels electors és més imprevisible que mai. Les majories parlamentàries no corresponen sempre a les majories socials. Els partits es poden sentir tan legitimats avui com la nit electoral?

El dilema és formalment plantejable. I no és que la gent passi de la política. Al revés, assistim a una creixent politització de la ciutadania que es reflecteix en les xarxes socials i en moviments alternatius molt actius que, qüestionant les maneres endogàmiques de fer política que tenen els partits tradicionals, aposten per fórmules més horitzontals i participatives.

Tot indica que estem a les portes no tan sols d'un canvi de correlació de forces, sinó d'una profunda revisió de la dinàmica de funcionament del nostre sistema democràtic basat fins ara en el protagonisme gairebé exclusiu i excloent dels partits. El subjecte polític avui no pot ser exclusiu de la tradicional classe o casta política. Si democràcia és, en el sentit més noble, “poder popular”, hem de concloure que avui el protagonisme de la ciutadania ha de ser i pot ser molt més proactiu. La irrupció potent i massiva de les noves tecnologies ho facilita.

El debat és al carrer. Els partits ho poden veure com una amenaça als seu estatus o ho poden veure com una ocasió de regeneració democràtica. Es tracta en aquest cas de sumar complicitats.

Catalunya podria ser un referent de la voluntat de reforma valenta del sistema. Ara, que s'està posant en primer pla del debat nacional el nostre dret col·lectiu a decidir, seria democràticament estimulant que es fes extensiva aquesta reivindicació: consulta d'autodeterminació sí, però voluntat també de consulta consultiva o vinculant, sobre privatitzacions o concertacions dels serveis, sobre venda massiva de patrimoni, sobre prioritats d'inversions, sobre mesures mediambientals...

Els partits polítics es resisteixen a les reformes que els afecten. Només la pressió ciutadana podrà forçar-los a canviar les regles de joc que han evidenciat els dèficits democràtics del sistema. És urgent, per exemple, la reforma orgànica dels mateixos partits, amb estructures internes més democràtiques, eleccions primàries, finançament més transparent, limitació de mandats, regulació i control de fundacions, subvencions, donacions, exclusió d'imputats... I molt relacionat amb els partits hem d'afegir que és imperdonable que no disposem encara d'una llei electoral catalana, amb llistes desblocades, diputats de proximitat, regulació estricta d'incompatibilitats...

Hi ha molt camp PER córrer per regenerar el nostre envellit i anquilosat sistema democràtic. O els partits prenen la iniciativa o la ciutadania els desbordarà, perquè els ciutadans estan dient prou! Prou de paraules, prou de recursos patriòtics abrandats, prou de buscar només enemics exteriors, prou de connivència amb els poder fàctics. Cal una aposta insubornable per la qualitat democràtica!