Neofranquisme
Ara no ens en queda cap dubte. Ni els vuit anys de José Mari havien estat tan simptomàtics, potser pel fet que, distret amb la guerra i les armes de destrucció massiva, no esmerçà prou esforços a consolidar el corpus legislatiu que l'emparentava amb la pròpia història dels seus antecessors. “España va bien”, proclamava l'home de la mirada enigmàtica, mentre conduïa la pell de brau cap el desastre de la bombolla financera. Aznar passà a la història i, després d'ell, el diluvi. Però, a les Espanyes, la desfeta socialista i l'abassegadora victòria pepera facilitaren l'ascensió d'un personatge gris situat al bell mig de la branca corrupte de la dreta i la branca franquista de la Faes. O sigui, entre facinerosos i feixistes. Des d'aleshores, sense oposició, Mariano Rajoy ha anat practicant la política de l'equilibri entre les dues ànimes del Partit Popular, ara fent ulls clucs amb els que estan en la política “para forrarse” i altres vegades donant joc als defensors de la “unidad de destino en lo universal”. I així va l'Estat que ens ha tocat patir, esperem que per poc temps.
Quan Wert i Montoro semblaven haver marcat les línies vermelles de la política popular, ara Gallardón i Fernández apunten la sofisticació del neofranquisme, i condueixen el govern de l'Estat als límits de les garanties democràtiques, amenaçant els ciutadans amb una bateria de mesures restrictives que dificultaran els drets d'expressió, manifestació i fins de lliure exercici democràtic. Res d'escarnis, poques manifestacions, blindatge del territori parlamentari, retallades de la llei de vagues, multes a dojo... tot controlat pel pare Estat, que és l'únic que pot interpretar el sentit bo o malèvol de qualsevol actuació. Quasi coincidint amb el 20-N, el govern de Rajoy ha mostrat la cara més autoritària del seu pensament. Quan els populars mai no han condemnat el franquisme i fins conviuen amb fills espirituals d'aquella dictadura, ara ensenyen la cara més fosca de la seva ideologia. De segur que la pròpia inseguretat els obliga a blindar-se davant un poble que darrerament ha pres la iniciativa política. Ja s'ho faran, ells i la seva misèria. Total, una raó més per deixar a part l'Espanya colonial.
