LA COLUMNA
Una grossa estilitzada
La intensa campanya per promoure la Grossa de Cap d'Any té un gran encert: un nom ben popular. No sé quant de temps fa que es parla de la grossa de Nadal, jo sempre ho he sentit així (en canvi es perd la paraula rifa, que tendeix a circumscriure's a sortejos molt locals). La Grossa de Cap d'Any és una variant intel·ligent d'aquesta tradició, però, ai las, la Grossa no és grossa. És capgrossa, però magra de cos, quasi esvelta si es consideren les proporcions. No hi ha hagut nassos per fer una Grossa grassa. Dona i grassa? I ara! Quin atac al gènere femení! Quin insult! Com podria llançar missatges tan discriminadors la Generalitat de Catalunya! Quin retrocés en les polítiques d'igualtat! Grassa no, de cap manera! Aquests escarafalls planen damunt de l'estilitzada Grossa de Cap d'Any. La politiqueria té al·lèrgia a la naturalitat, evita expressar-se de manera normal, imagina les perfídies semàntiques que se li poden atribuir, com aquells confessors que feien creure a les criatures que tenien el cap ple d'uns mals pensaments que només ells, els capellans de ment retorçada, eren capaços d'imaginar.
Gros, gras, gordo... Quan jo era petit, hi havia diversos personatges de tebeo molt revinguts, un dels quals, calb i rodanxó, dibuixat per Peñarroya, es deia Gordito Relleno. I eren popularíssims el Gordo i el Prim (Hardy i Laurel). Als nens grassos els dèiem fati. Busco la paraula a internet i trobo dues cites: “Aquest nen era un xicot gras, el que ara se'n diu un fatty” (Josep Pla, 1951) i “un fati jugava al billar amb els amics” (Quim Monzó, 1985). Venia de les pel·lícules de Fatty, un personatge del cine mut. I encara se li afegia un augmentatiu, de tal manera que a algú molt gras –un company de col·legi, per exemple– se li deia fati-bomba. A mi m'hauria agradat una Grossa de Cap d'Any ben grossa, sense dieta d'aprimament ni cotilles. Una Grossa fati-bomba.