Camions i bicicletes

Després de l'èxit de Bàscara, a Figueres un grup de ciutadans, petit però que progressa adequadament, també reclama la desaparició dels camions que travessen la ciutat. El gest de seguida tindrà molt més participants per tres raons. Una: quan els que hi voldrien ser però no gosen presentar-s'hi es desempalleguin del complex de veïnatge que s'evidencia amb el “què dirà fulano si m'hi veu...”; dos: que en Lluís Duran des de dijous passat obsequiï els democràtics expressaires a un vermut probablement sigui un ham atractiu, i tres: perquè algú (de moment en mantindrem la personalitat a l'ombra) ha de convidar els manifestants a una paella si assoleixen l'objectiu. Ara: el cas dels camions figuerencs no hauria d'haver arribat a cas. A Bàscara, forçar el pas de vehicles pesants per l'autopista pagant empreses i contribuents tenia un punt de complexitat, però a la capital empordanesa fer que els camions que vénen/van de/a França/Olot passin per Borrassà –quatre o cinc quilòmetres de més– hauria d'haver estat un tràmit irrellevant. Oimés quan fa molt temps que està aprovat i només falta posar els senyals a la carretera.

I les bicicletes? Fa uns dies, Jordi Soler, amb tota la raó, feia una sèrie de recriminacions a certs usuaris irrespectuosos amb qui va a peu per voreres i passos de vianants; aquest front existeix i cal fer el possible perquè cap vianant no se senti amenaçat per cap individu en bicicleta. Amb tot, cal tenir present que moltes de les ordenances municipals de manta vila i ciutat permeten circular per la vorera amb prudència i a la velocitat màxima de 10 km/hora. Amb aquest límit, els que van en bicicleta no espantarien ni posarien en perill ningú quan van per la vorera per estalviar-se absurdes voltes pels carrers seguint la circulació prevista per als cotxes. Perquè tothom deu tenir present que, a ciutat i en cotxe, anar d'un lloc a un altre res no té en comú amb la línia recta del cèlebre postulat d'Euclides. Les direccions úniques, les ídem obligatòries o prohibides –pensades (?) exclusivament per als automòbils– obliguen a fer voltes i més voltes que, si són absurdes per als cotxes, per a qui pedala ni en parlem, i l'accés a la vorera permet d'evitar-les. Per això fa de mal acceptar que els ciclistes, pel fet d'anar sobre rodes, hagin de veure's abocats a la pena de quilometratge urbà irracional. Les bicicletes no haurien de compartir (tant) la vorera amb els vianants si experts, tècnics, administradors i, naturalment, polítics no els fessin pagar l'interès manifest i la fascinació que professen pels cotxes.