Guerres

Hi ha un moment en què les guerres esdevenen “històriques”. L'any vinent farà cent anys de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Això vol dir que difícilment n'hi ha veterans vius i l'absència de testimonis directes sembla empènyer l'episodi als annals de la història. Una hipòtesi (potser poètica) per considerar acabada una guerra és certificar que ja no en queda cap soldat viu. En aquest cas, l'anàlisi del conflicte queda tenyida de discussió purament acadèmica.

La interpretació dels fets entra, definitivament, en el camp de les batalles textuals. Com més “històrica” és la guerra menys costa sotmetre-la a les visions interessades del present. D'altra banda, la recerca històrica ha de conviure amb les imatges recreades per la literatura o les arts visuals que s'han adherit a la nostra memòria cultural. Per això es fa difícil estabilitzar-ne un relat hegemònic. La nostra percepció de la guerra del 14, per exemple, ha estat més marcada pel testimoni d'una colla d'escriptors angloamericans que no pas pels estudis que se'n segueixen publicant i que augmentaran amb el centenari.

Aquest 2014, doncs, tindrem dues guerres històriques que ens tindran entretinguts: el nostre particular tricentenari bèl·lic que baixa carregat de missatges subliminars sobre el present i el centenari d'una guerra mundial, d'una catàstrofe que va marcar i condicionar l'Europa del segle XX. Dues guerres “mortes” que semblen seguir determinant el nostre present. Mentrestant i en paral·lel, haurem de seguir, com sempre, convivint amb la nostra guerra “viva”, aquella guerra civil espanyola que el general Franco va decretar acabada el primer d'abril de 1939 i que no hi ha manera que s'acabi del tot. El fantasma de la guerra civil i les seves conseqüències segueix rondant, inquiet i amenaçador, pels racons foscos de l'Espanya del segle XXI i es resisteix, potser fins que no faci cent anys, a ser qualificada de guerra històrica. Les causes i els estigmes de les guerres són sempre d'actualitat.