La bona veïna

Quan vaig llegir el Diari d'una bona veïna, ja fa més de vint anys, vaig pensar que quan fos més gran volia ser com la Janna, la protagonista, una dona madura, sensible, lliure i professionalment realitzada. Ha mort Doris Lessing, he tornat a agafar el llibre per homenatjar-la, i m'he adonat que ja sóc on volia ser, és a dir, bàsicament, que ja tinc l'edat per ser com la Janna. Però no és fàcil ser la Janna. La Janna coneix una dona molt gran, la Maudie, molt pobra, sacrificada, que viu al límit de les seves forces però que porta amb orgull la seva pobresa i amb molta dignitat les seves limitacions –la higiene (ai, la higiene de la gent gran!), la salut, l'alimentació, la mobilitat...–. Les seves vides es troben casualment, com ens passen sempre les coses importants, sense buscar-les, sense provocar-les: l'atzar és el rei. La Janna i la Maudie es coneixen i a poc a poc es fan amigues. A poc a poc, dic. Hi ha al començament de la relació desavinences, límits traspassats, orgulls ferits, disgustos. Cuidar és difícil; deixar-se cuidar ho és molt més. Però les dues dones s'estimen, es necessiten, es respecten. Llegiu el llibre per entendre el que sent la Janna però sobretot per acostar-vos una mica –només una mica– als sentiments de la Maudie, una dona vella, pobra, que viu sola en un pis miserable, que no té ningú. El llibre és escrit el 1983 i passa a Londres: avui dia a casa nostra hi ha moltes, moltes Maudies, callades, fent miracles per arribar a final de mes i cobrar –si és que cobren!– una pensió misèrrima, autèntiques sacs de mal i alhora autèntiques roques, que passen fred a casa per no gastar calefacció, que allarguen un puré per fer-ne una sopa, que trien fruita macada, que no es compren mai res per a elles, que ho aprofiten tot...

Ara és l'hora de les Jannes, les bones veïnes, capaces d'ajudar amb naturalitat i sense ofendre, capaces de veure i d'acostar-se a la pobra vellesa femenina, invisible i silenciosa.