Elits extractives
Una nova expressió recorre les ciències socials. El terme “elits extractives”, que defineix aquells grups dirigents que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide, i perjudiquen greument l'interès general, s'imposa en el llenguatge polític. Es tracta d'un concepte recent, cisellat per dos economistes, Daren Acemoglu i James Robinson, en el llibre Why Nations Fail? The Origin of Power, Prosperity and Poverty. L'obra ha sacsejat bona part del panorama intel·lectual occidental perquè, en el context de la crisi del deute, ofereix respostes als interrogants suscitats per la irracionalitat de la gestió política dels governs que segueixen disciplinadament el consens de Washington. I que enfonsa les societats capitalistes en el fang de la misèria. Es tracta d'un llibre redactat al més pur estil dels best-sellers amb pretensions acadèmiques, i tot i això esdevindrà una de les obres més influents d'aquesta dècada. La seva virtut: oferir una explicació simple, mitjançant els mecanismes intel·lectuals hegelians d'establir lleis històriques capaces d'oferir un relat convincent. Segons els autors, a la pregunta “per què els països fracassen?” s'ofereix la responsabilitat de les elits dirigents en l'evolució de cada societat. Per il·lustrar-ho, els autors remeten a nombrosos exemples del passat. Un detall: l'ús recurrent a les elits castellanes que parasiten l'imperi americà, basant-se en una salvatge conquesta i explotació. En contraposició, els processos de colonització de Nord-amèrica i Austràlia des de societats igualitàries capaces d'imposar gestions més o menys democràtiques (i que, tanmateix, es degraden en la mesura que grups minoritaris amb interessos egoistes acaparen institucions i mecanismes de decisió).
És un dels llibres que més circulen entre determinats cercles de Madrid i Barcelona. Enric Juliana el fa servir per explicar la ruptura entre el Barrio de Salamanca i la banda alta de la Diagonal; el xoc de trens entre qui ha considerat Espanya el seu propi cortijo, i els descendents del Vichy català que ja no es conformen amb les engrunes, o volen saltar del vaixell quan les vies catalanes omplen d'aigua el buc corcat del galió espanyol. O l'imminent col·lapse originat en la suïcida política de les oligarquies hispàniques. Més enllà de La Vanguardia i les seves apostes, el periodista Joaquim Vilarnau, del Col·lectiu Barnils, a l'anuari Media.Cat, ja ha abordat la persistència de les elits franquistes en els engranatges de poder espanyol; en els partits, l'estructura administrativa, i especialment, les constructores, les grans empreses, la banca, i els antics monopolis públics privatitzats. Aquest parasitisme d'unes elits que han pres decisions que, des de l'anàlisi més elemental caldria considerar errònies, no és altra cosa que tractar de mantenir privilegis en un moment de descomposició. Les arbitràries pujades de la llum, autopistes, gas, o la reforma laboral que aboca milions d'espanyols a la pobresa resulta una il·lustració d'aquesta praxi destructora. És com si l'Espanya profunda de les antigues nissagues de conquistadores esdevinguessin una estrella en fase terminal, que expandeix la seva llum mentre consumeix el poc hidrogen que resta fins a col·lapsar en un violent esclat de supernova.
La teoria d'acemoglu i robinson té els seus punts febles. Resulta massa determinista i menysté la capacitat d'autogestió popular. Tanmateix acaba resultant una tesi oportuna, perquè serveix d'explicació coherent al capteniment suïcida i reaccionari del govern espanyol. Una casta en descomposició en una Espanya que perd prestigi i presència internacional. I també, amb una certa dosi metafísica, el punt de ruptura, la voluntat de secessió, un independentisme que no es que vulgui trencar amb una Espanya imaginada, sinó amb l'Espanya real dels Botín, Utrera Molina, Aznar, Aguirre. D'una casta tancada, aïllada, irada i perillosa. Els nivells d'hidrogen de la seva nació ja han entrat en un volum crític. I més val ser lluny quan peti tot.