Cul-de-sac?
Tenim la sensació que les properes setmanes ens hi juguem si passem de curs o hem de repetir; que no sabem si estem en un cul-de-sac. Vegem-ho:
1. El sobiranisme transversal en els aspectes ideològic, social i cultural ha vingut per quedar-se. La ruptura mental de la majoria de la població catalana amb la casta extractiva que controla l'Estat espanyol i que en fa un espai de manca de llibertats nacionals, personals i de drets socials, és irreversible. Les manifestacions de l'ANC han blindat per dues generacions més aquest sobiranisme social acumulat. Com que l'Estat no pot fer servir els mitjans tradicionals armats emprats des de la guerra dels Segadors (de Secessió), aquesta acumulació social pot perdre una o dues batalles, però surt indemne per guanyar el conflicte.
2. La direcció política procedent de les urnes a Catalunya (la representació parlamentària) és contradictòria i expressa la posició a contrapeu en què es troben els partits de tradició democràtica que havien acceptat el règim autonòmic. Havent rebut un suport electoral a un programa de transició, al cap d'uns mesos bona part de les seves bases electorals ja l'han superat. És tot tan tendre, que alguns dirigents d'aquestes coalicions que no es troben còmodes en la transformació de les seves bases electorals, fan tot i més per embolicar la troca i intentar per la via de les negociacions cupulars obtenir una foto estàtica que els garanteixi la dualitat d'electorats. I això de les fotos estàtiques quan tot està en moviment és impossible.
3. Per això, cal mentalitzar-se que no hi ha res segur a curt termini. I que l'atzucac no se solucionarà per una sobreexcitació del moviment popular independentista pressionant els partits que se suposa que haurien de moure el cul. Al contrari, hi ha el risc que, si la pressió no és intel·ligent, alhora que es prepara mentalment la població mobilitzada per a un possible canvi d'escenari, de guerra de moviments a guerra de posicions –més lenta–, podríem crear més frustració de la necessària.
4. Trobo en canvi massa abandonat, en aquest moment clau, el treball per aglutinar i liderar el 30% de votants que marquen la distància entre el 54% que ja ha decidit que votarà que sí i el 84% que vol que es posi a votació el futur de Catalunya, que inclou gent que votaria que no, o que no està decidida, o que li agradaria votar una altra pregunta. Trobo, per això, que es dóna poc relleu a la pluja de pronunciaments de col·legis professionals i d'alguns bisbes, per exemple, pel dret a decidir. També es veuen articles de periodistes (mediàtics) que, tot i no definir-se independentistes o fins i tot definint-se contraris, abonen el referèndum i abominen de la posició contrària del PPSOE. No hi ha manera que algú amb autoritat moral els aglutini i els posi alineats en un moviment per la democràcia?
5. Si el procés s'encalla per responsabilitat de les coalicions que tenen incrustades minories a la seva direcció que fan servir aquesta posició de bloqueig per impedir la definició de les seves opcions per un referèndum homologable, com reclamen els experts i el Consell de Transició, seran els electors els que hauran de poder triar en unes eleccions entre tota la gamma, que va des de la dreta fins a l'esquerra alternativa, opcions obertament autodeterministes, és a dir, favorables al pronunciament binari per la independència. Això retardarà el procés, però no l'aturarà.
6. Si el procés avança i amb pregunta i data s'arriba al final de tot assumint les reaccions jurídiques de l'Estat i superant-les des de la legitimitat alternativa, s'obre un període imprevisible, on caldrà tenir acabades les peces de l'estructura d'estat que per desídia autonomista no s'han construït en trenta anys (agència, banc, sistema electoral, etc.) i on l'autoritat moral que ens donarà el fet que la democràcia ha estat impedida per l'Estat facilitarà més atots.
Estem en un cul-de-sac? En tot cas, amb molts forats practicables des del tremp.
