Dels “pegassos” a l'Òmnium i l'ANC

Més d'una vegada ens havia sortit de l'ànima dir que el país estava ple de pegassos. Tant de bo hagués fet referència al cavall alat que va volar cap a l'Olimp. No! Era la freqüència de les pegues que molts catalans posaven, especialment pel que feia a la sobirania. La veritat, resultava un xic desesperant.

Gràcies a Déu que va ser una apreciació superficial que no ens permetia copsar la capacitat real dels habitants d'aquesta terra. Suposo que Ells –els Altres– tampoc no se n'adonaren i per això tot el que passa ara els ve tant de nou i, evidentment, no s'ho esperaven.

La primera gran lliçó la vaig rebre ja fa deu anys, malgrat que va començar amb una gran enrabiada i un enorme desencís. Potser per això el contrast i l'impacte van ser molt més forts. Feia ja més de vint mesos que havíem començat a treballar per tal que Catalunya fos el país convidat d'honor a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL). Es va haver de passar per damunt d'opositors d'importància, com ara la mateixa ambaixada espanyola a Mèxic i els grups espanyolistes que hi ha al meu país. Finalment es va aconseguir. El 7 de desembre de 2003 l'H. Conseller Vilajoana, en nom del govern, va presidir la cloenda de la FIL d'aquell any, anunciant que el vinent tot giraria a l'entorn de Catalunya.

Ja vèiem venir que podria esdevenir una enorme projecció de la cultura catalana, però no ens imaginàvem ni de bon tros la gran magnitud. Al cap de pocs dies, però, el primer govern tripartit va substituir el de CiU. Poc després, una mala nit, llegint l'Avui de l'endemà, gràcies a la diferència d'horari, ens assabentàrem que el M.H. President havia declarat que Catalunya vindria a la FIL “sota el pavelló d'Espanya”. Deu hores després volàvem cap a Barcelona, amb baralles prèvies amb Iberia –per això no m'hi han vist mai més–. Després de “21 portes”, és a dir tres àpats seguits allà on sabeu, i una entrevista amb el senyor Maragall, tot es va arreglar i començàrem a veure amb gran plaer com s'engegava la maquinària. Al final, la FIL del 2004 no s'ha superat encara. Tot va sortir rodó i de primera qualitat. Més cofois vam quedar els que hi tinguérem alguna cosa a veure, i a hores d'ara encara ens dura.

He tingut la sort de presenciar altres esdeveniments i, tanmateix, de rebre altres lliçons que han deixat palesa la capacitat de realització dels catalans: Arenys de Munt, la desfilada del maig del 2010 (amb 64.000 manifestants, per a un diari de Madrid, o prop de dos milions, per a la resta del món) i els espectaculars 11-S del darrer parell d'anys.

S'ha de recordar que el 2012 no hi va haver res més novetat que el gran nombre i les banderes estelades arreu –que no és poca cosa–. Però la convocatòria i la logística, com sempre, va ser: tots a Barcelona, a la tarda, i prou! Encara que acollir tanta gent ja té el seu gran mèrit. Però el que els catalans van ser capaços de fer enguany no es pot definir amb facilitat. Va ser una excel·lent idea i una magnífica realització.

Per dir-ho d'una altra manera, va ser una mostra que, si s'ho proposen, de qualitat i quantitat n'hi ha de sobres per fer el que vulguin que es faci. Només demano encaridament que, quan vingui l'hora, m'hi deixin ser, encara que sigui en un raconet!