El país que volem
Tots estem d'acord que vivim un temps tan apassionant com excepcional, i és normal que mentre vivim i actuem no tinguem temps per construir el relat, ja ho farem, però això no és excusa per no haver-ho fet mai. Però més enllà del que estem vivint, i des de fa molts anys, trobo a faltar propostes concretes i clares sobre el nostre futur més enllà de l'expressió del nostre anhel d'independència. Independència per fer què?
L'any 1993 vaig passar divuit mesos als Estats Units per estudiar la força del somni americà, que no és més que el seu relat nacional. Em proposava demostrar com aquest relat nacional va contribuir i contribueix a crear, fixar, reafirmar i, sobretot, divulgar i internacionalitzar la identitat nord-americana. George Washington va escriure les primeres línies del relat quan va dir: “Amèrica s'obre per acollir els perseguits i oprimits de tots els països i de totes les religions.” A partir d'aquí, tot el que havia de fer qualsevol persona per arribar a ser ciutadà d'aquell nou país era adquirir un compromís ferm amb les idees universals de llibertat, igualtat i republicanisme i acceptar el sistema de valors consensuat que s'anava adaptant a les diverses èpoques i circumstàncies. Fins avui.
No es tractava de valors excloents (amb la gran contradicció dels indígenes, que eren considerats part del paisatge i eliminats quan molestaven, ni de la contradicció de l'esclavatge amb aquests valors universals); es tractava d'adquirir consensos bàsics sobre com havia de ser el país que s'anava construint, deixant de banda, o per més tard, picabaralles ideològiques i lluites de poder. Es parlava del valor del treball, de l'autoconfiança, de l'optimisme col·lectiu, de la cooperació i l'ajut mutu imprescindible, del rebuig a l'Estat i a l'Església com a jerarquies proveïdores del sentiment de societat experimental, de la força d'un nou començament. Perquè una cosa que tenien clara és que no volien la independència per reproduir el món que havien deixat enrere.
El procés de construcció de la identitat nord-americana, perquè ells, a part de construir un nou país, també havien de construir una identitat a partir d'orígens i cultures molt diferents, va ser un procés no lineal, de síntesi i de creació de consensos entre els seus membres; i la idea de trencar amb un passat ofegador i el somni d'un futur millor va ser el consens mínim necessari. Això sí, a partir d'un debat comú sobre el que volien ser i esdevenir.
La presentació del Llibre Blanc sobre el futur d'Escòcia de la mà del primer ministre Alex Salmond i de la vicepresidenta Nicola Sturgeon m'ha fet pensar un cop més en nosaltres i les nostres dificultats per expressar, seriosament i de manera concreta, què volem fer amb la independència. Ells ho han fet, sense por, tot i no tenir una majoria clara independentista i, per tant, la necessitat imperiosa d'ampliar el ventall pel “sí”. Ho han fet responent, en quasi 700 planes, a 650 preguntes sobre les oportunitats que pot tenir el “sí” si guanya la independència en el referèndum el proper 18 de setembre, deixant molt clars els passos que caldrà seguir en el període de transició de divuit mesos entre un possible vot favorable i la declaració oficial, el 24 de març del 2016, i posant l'èmfasi en com tot això afectarà en la vida quotidiana de la gent. Ells mateixos han definit el Llibre Blanc com el pla més detallat de qualsevol nació cap a la independència.
Per què ens costa tant a nosaltres expressar i consensuar el nostre propi relat, que no és més que el nostre propi futur? Vull pensar que algú ho està fent, i si no és així, posem-nos-hi, perquè aquest temps excepcional que vivim no durarà sempre.
