L'atzar
A principis de segle XIX el físic anglès Thomas Young va fer passar llum d'un sol color a través de dues obertures verticals molt properes i va observar, en una pantalla posada a darrere que captava la llum, que hi havia zones amb llum i zones sense. Això confirmava que la llum era una ona perquè són les ones les que tenen la capacitat de reforçar-se o anul·lar-se quan xoquen entre si depenent que estiguin en fase, la cresta coincideix amb la cresta, o d'anul·lar-se, la cresta coincideix amb la vall. Si la llum és una ona l'efecte fotoelèctric, pel qual certs metalls desprenen electrons de manera instantània quan són il·luminats no té explicació possible, les ones tenen una dimensió i per tant interactuaran simultàniament amb molts electrons del metall, i això farà que alguns siguin expulsats abans que altres, no de manera instantània com passa en la realitat i es comprova experimentalment. Einstein va concloure que la llum està formada per petites partícules, denominades fotons, que avancen per l'espai com les bales d'una pistola... La conclusió és que la llum és tant un corrent de partícules com una ona. Són dues formes antagòniques i contradictòries de ser. La llum és simultàniament una cosa i la contrària. Aquest és el principi que ha portat la física moderna a introduir una realitat que s'escapa de la que hem conegut fins ara i que hem après a entendre i a explicar per unes lleis que per primera vegada va formular Newton i la física del segle XVIII. La física quàntica es basa en la incertesa, mentre que la física clàssica, en la certesa.
El principi d'incertesa de Heisenger, base d'aquella, estableix que no es pot saber simultàniament la posició ni la velocitat d'una partícula. Quan més exactament es coneix una d'aquestes dues dades, menys es coneix l'altra. La realitat observada porta a acceptar una sèrie de postulats i principis que malgrat la seva absurditat serveixen per explicar l'aparent inconsistència de la realitat observada. La realitat microscòpica d'àtoms i partícules comporta un component de misteri que l'observació no pot desvelar; si ho pogués fer destruiria la seva realitat dual i imprevisible, com explica Marcus Chown en un llibre publicat fa poc.
La llum del sol és produïda per la fusió nuclear. El xoc de dues partícules, que es repel·leixen per la seva idèntica carrega elèctrica, si xoquen a gran velocitat formen un àtom més pesat i perden massa, la qual es transforma en energia que és la que genera la llum del sol. La temperatura del sol, quinze milions de graus, no seria suficient per produir un xoc que generés una fusió, però el principi d'incertesa de Heisenger explica que hi hagi partícules que es mouen a velocitats que sí que ho poden fer. Van ser els físics Hourtermans i Atkinson els que van fer els càlculs que permeten comprovar la realitat del fenomen. Hourtermans va voler impressionar la seva xicota i una nit estrellada li va dir que era ell l'única persona al món que sabia per què les estrelles fan llum. La noia devia quedar impressionada, perquè es va casar amb ell...
Hi ha moments en la història de la humanitat d'una creativitat de pensament, artística o científica que produeixen un canvi substancial entre l'abans i el després d'un període curt i extraordinàriament fèrtil. La Grècia de Pèricles del 500 aC va crear la filosofia, la Itàlia de 1450 a 1550 va generar unes arts plàstiques mai superades. El mateix va succeir a Alemanya de 1850 a 1930 en relació amb la física que explica el món microscòpic, teoria quàntica, o l'univers, teoria de la relativitat. Ara ja sabem que la realitat que percebem i entenem és només un petita i específica part del tot i que el món i l'univers tenen explicació científica, explicació que fins ara no ha estat completa, i probablement mai ho serà, per la seva complexitat. Aquesta realitat té justificació per si mateixa, no és necessària l'existència d'un ens superior que n'expliqui l'origen i l'evolució, com la humanitat ha cregut des de l'origen de la civilització.
