Paraula de dona

Un home s'aixeca, en una assemblea, o en una conferència, o en un debat i diu que les dones són superiors als homes, que són més aptes o més intel·ligents. Hi pot haver escepticisme, o educat silenci; ara bé, si un home, en condicions semblants, s'aixeca i diu que els homes són superiors a les dones, que són més aptes o més intel·ligents, la majoria, homes i dones, s'hi regiraran indignats. Fa poques setmanes un entrenador de futbol o algun d'aquests oficis on solen dir que “nos vestimos por los pies” (sempre em deixa atònita aquesta demostració de masculinitat) va dir que a ell ningú no li donava ordres, excepte la seva dona; ara imaginem que una dona, entrenadora també, diu que a ella no li dóna ordres ningú excepte el seu home: els aücs se sentirien de lluny i el menyspreu seria universal. En una llibreria, una autora presenta el llibre d'un autor i en fa encesos elogis; en acabat diu: “Senyor Tal, vostè es mereixeria ser dona”, a la qual cosa l'al·ludit somriu i dóna les gràcies; imaginem ara que és un autor qui presenta una autora i que, al final, diu, com un elogi: “Senyora Tal, vostè es mereixeria ser home”, aleshores l'autora i el públic l'increparien.

Són exemples reals. Em direu que tot plegat només serveix per demostrar no la situació d'inferioritat de la dona, sinó tot el contrari. Molt bé: ara on posa dona poseu-hi negre i veureu que les coses funcionen exactament igual. Què ens revela tot plegat? Que estem fent compensacions verbals, contínuament, d'una situació real d'inferioritat.

Si hi hagués condicions d'igualtat, els exemples anteriors ni tan sols es donarien, car mancarien de sentit.

La llengua revela sovint allò que volem amagar: els insults solen ser sobre l'immaculat capteniment de les nostres mares o sobre l'atavisme segons el qual fer l'amor a una dona significa posseir-la, i si una dona fa l'amor es diu que “es lliura” al mascle; i encara sentim a dir que tal senyora “ha donat” un fill al seu home. Em consta que som (o que sóc) unes pesades, que fa massa temps que parlem d'aquestes coses. Com que lluitem sense armes, només tenim arguments. I tossuderia. Pesades o no, no pararem de dir-ho.