De la memòria a la ficció

L'allau de llibres memorístics escrits per polítics s'ha convertit en el fenomen editorial dels últims mesos. La llista d'expresidents, ministres, líders de partit i honorables jubilats en general, disposats a revelar la seva veritat per un grapat d'euros, desborda les possibilitats del més viciós amant de les memòries. Malgrat la llarga tradició que aquesta literatura té en altres indrets, aquí és relativament nova. Les dictadures no tenen cap necessitat de donar explicacions, els seus arguments comencen i acaben en el garrot. La democràcia implica un compromís d'explicació pública però, a més, és legítim que els protagonistes vulguin justificar les seves decisions quan ja no trepitgen les catifes del poder. Forma part de la naturalesa humana voler edulcorar l'amargor de la gestió impopular i, encara més, acceptar amb condescendència la flaquesa de la memòria.

Malgrat que entre la pila de volums en què es recull la vida i miracles d'alguns prohoms contemporanis hi ha obres notables, en alguns casos l'afany de salvar la cara sembla excessiu. Tothom té dret a defensar-se i ningú està obligat a l'autoinculpació, però forçar les interpretacions i dir mitges veritats implica passar del gènere biogràfic al novel·lístic. Tant que algunes memòries més aviat haurien de ser en les llistes dels més venuts de ficció. Però pitjor és la utilització de material oficial i confidencial per reforçar la veracitat dels continguts del llibre, com passa en la carta que el Banc Central Europeu va enviar al president Zapatero el 2011 i en què li demanava retallades per frenar la crisi. Aleshores el líder socialista la va amagar al Congrés i ara apareix en el seu llibre de memòries. Almenys, és poc elegant.