Estat de guerra
Vull un estat en què lluitarem amb tota la nostra força perquè tot el que volia dir i no he dit sigui lliurat als inferns
M'agradaria poder parlar de molts temes, d'aspectes de la literatura. De les condemnes. De la superioritat social de l'home sobre la dona, també en la nostra cultura europea, tan políticament correcta. M'agradaria discutir llargament sobre la varietat humana, els models de bellesa, d'edat. Voldria parlar de la manca de pensament profund que ens inunda, parlar de la fam i dir que no n'hi ha d'haver si es distribueixen bé els béns de la terra. De com ens deixem fer tants gols a les porteries de la nostra vida, un darrere l'altre, esborrant amb gran cruixit tots els béns socials que fins a finals del 2008 havíem aconseguit. Aturar-me al que va dir el Niño Becerra sobre la compensació de la distribució del diner després del crac del 29 fins al 2008. Com ens va ensenyar que en lloc de produir-se la recuperació d'aleshores, amb l'homogeneïtzació de les classes socials i l'aparició d'una classe mitjana àmplia, esdevenim serfs de la gleva. M'agradaria, sobretot, parlar de la indecència d'una crisi provocada per les indecències del gran capital, parlar de com haurem de sortir al carrer, si cal, abans no ens converteixin a nosaltres, els fills i i els néts, en els esclaus del món feliç de Huxley, sofrint una intervenció genètica que són ben capaços de fer els oligofrènics obsessius de diner que dominen el món, la llibertat dels quals és més perillosa que la de l'home del xandall que corre per Catalunya.
Voldria parlar de la misèria que provoca la misèria d'aquests dies que, al meu poble, ocasiona cues davant d'un edifici on es reparteixen trossos de carn, de peix, pots de mongetes, de cigrons, de tot allò que significa el nostre pa de cada dia, que cap senyor no ens dóna ni mai no ens ha donat. Voldria parlar de la monstruositat que les elèctriques, amb connivència amb el poder estatal i autonòmic, realitzaran estenent unes torres enormes d'alta tensió davant mateix dels nostres pobles, al costat del nostre menjador; unes torres que, en el cas de la meva ciutat de Farners, encadenen l'única muntanya de la nostra vall que queda encara sense embolicar i continua en angle obtús cap al lloc sagrat medieval d'aquests verals, el castell de Farners, just davant del vessant de l'altra banda de la serrada vall, és a dir, dins el castell gairebé. La línia que tenen l'enorme barra de fer passar pel mig d'una roca granítica catalogada per la Universitat de Girona –doctor Pallí i altri– com a conjunt d'interès de primer ordre. Que, ignorants del territori, baixen pel vessant de la relíquia de l'església romànica més genuïna de Catalunya, sense cap ferida del pas del temps, amagada com ha estat al mig dels boscos d'alzines, roures i castanyers, fins a aturar-se prop de la mil·lenària Argimon, delicte executat per la mà criminal del diner de les elèctriques aconduïdes pel sicari de l'Estat plantat al mig de Catalunya amb l'encàrrec de fer-nos menjar aquesta línia que el país Basc va poder al·ludir –hi havia uns homes amb armes, amagats als boscos. Voldria parlar de tot això i de molt més, i voldria definir-me públicament pel partit polític en qui crec si no fos que em dic transversal dins el compromís, públicament agafat, per l'ANC, amb qui em jugo les virolles.
Però només diré que espero fermament una Catalunya lliure, per moltes raons, moltes, però sobretot perquè crec fermament que farem foc nou. Vull dir un estat en què lluitarem amb tota la nostra força perquè tot el que volia dir i no he dit sigui lliurat als inferns.
