El procés està encallat?
El mes final de l'any que hem viscut més ràpidament que qualsevol altre en les últimes dècades ha entrat en un coll d'ampolla en què tot sembla fiat a la resolució satisfactòria de la concreció de la data i la pregunta de la consulta. Ep, amb el benentès que les discrepàncies comencen a l'hora d'escatir què vol dir resolució satisfactòria i què significa exactament concreció quan es tracta de la pregunta. El temps autoimposat per les parts es va escolant com en un rellotge de sorra en el qual van rodant avall els últims granets. El neguit, entre els partits i en l'opinió pública més polititzada no és menor i resulta totalment justificat. No ens convé que toquin les campanades del 2014 sense saber què ens preguntaran i, sobretot, què voldran dir les respostes que haurem de donar. Un coll d'ampolla que, tanmateix, no atura pas, ni de lluny, el flux polític cap a l'estat català, sigui estat propi, sigui estat lliure i sobirà, sigui estat independent, ja veurem com quedarà formulada una qüestió en què cap matís serà intranscendent i que fa només dos anys no podíem ni imaginar que estaríem discutint tan aviat.
Mentrestant, algunes passes cap a la nova Catalunya s'estan fent no pas en el terreny de la teoria o el projecte, sinó en el de la realitat. Estructures d'estat, que en diuen. Amb discreció, es va preparant l'engranatge de l'aparell tributari que ha de garantir les misses un cop siguem el que voldrem ser. La llei d'Exteriors, també. I la llei electoral catalana, gran tabú del pujolisme i el postpujolisme, està més encarrilada que mai. Fins i tot hauríem de confiar que, per un cop, el senyor Rivera tingués raó quan acusa barroerament Mas d'estar muntant uns serveis secrets catalans. Fan falta. Els pessimistes veuen els partits encallats. Potser no estan encallats, sinó callats. Aviat ho sabrem.
