Guerra

Des del cop de força a Suresnes, el 1974, quan les seves maniobres imposaren el clan dels sevillans a la direcció psoecialista, Alfonso Guerra mai no ha deixat de ser a la cuina del PSOE, des del seu caràcter conspirador i de la reconeguda capacitat de lideratge. Amb irònica intel·ligència, sap la paraula precisa que ha d'utilitzar en el moment oportú, de la mateixa manera que una extraordinària memòria li permet les giragonses oportunes per parlar o callar el que li convé, fins, sempre, imposar amb autoritat el propi relat, sigui o no el veritable.

Quaranta anys de protagonisme sord en la història de les Espanyes el converteixen en un animal polític que s'ha d'escoltar, més quan el guerrisme, sigui del veterà líder Rodríguez Ibarra o de la nova perla Susana Díaz, imposa els criteris en el socialisme peninsular. Per això, no és gens gratuïta l'entrevista a doble pàgina que el diari El País ha publicat aquesta setmana, en què Guerra defensa amb ungles i dents la Constitució espanyola, contra les aspiracions d'“algunes elits regionalistes” que “si no respecten la sobirania espanyola, quedaran fora de la Constitució i fora de la democràcia”.

Alfonso Guerra mai no ha estat gaire amic de Catalunya, des d'una estructura mental que l'ha impulsat a considerar-la terra d'explotadors burgesos capitalistes i on els descamisats andalusos han estat mà d'obra barata. Ho ha dit més de tres vegades, i per això no pot renunciar, ara i aquí, a denunciar el nacionalisme català com a esca de tots els pecats, fins al punt de no confiar ni en els seus coreligionaris del PSC. Com Evita Perón, la seva manera de ser és la màxima expressió del populisme.

Qui tingui memòria històrica veurà en l'entrevista d'El País les maneres de don Alfonso de callar, oblidar i dir mitges veritats per sustentar les seves teories constitucionals. Segur, ell espera des de l'escó del Congrés de Diputats veure suspesa l'autonomia catalana i la imatge de Mas emmanillat. Déu ens guardi de determinades guerres.