Salvem els aiguamolls

Els Aiguamolls de l'Empordà –allò que queda dels vastos aiguamolls on caçava ànecs el gran escriptor i gran amant de la naturalesa Prudenci Bertrana– estan salvats i ben salvats. Però va ser pels pèls, quasi de miracle, que no van quedar aiguasecs per sempre, com va quedar ben explicat al documental Entre el cel i la terra emès per TV3 fa uns dies. De la narració d'aquells fets es desprenen unes quantes conclusions.

Els aiguamolls es van salvar gràcies a quatre eixelebrats, joves barbuts a bord de Dyanes i Dos Cavalls que constituïen l'estampa del progre oficial dels anys setanta. Amb audàcia, perseverança i intel·ligència van promoure la sensibilitat proteccionista fins que Salvem els aiguamolls va esdevenir un clamor a l'Empordà primer i després a tota la societat catalana. Als anys 70 es mantenia el desarrollismo de la dictadura, per a la qual malmetre el territori en benefici del turisme i la indústria era el més normal del món. Tot just començava a parlar-se d'ecologia.

Avui està molt més estès el respecte pel medi natural, però el poder econòmic –especulació– i el polític, amb l'excusa del turisme indiscriminat, la inversió i els llocs de treball, continuen minimitzant els impactes devastadors del creixement descontrolat. La contestació continua essent necessària, però aquells quatre barbuts ara són milers i tenen totes les edats. Saben que és possible salvar, protegir, respectar, harmonitzar els espais amb l'activitat humana. Abans era un clamor, avui és una exigència categòrica: no es pot degradar més l'entorn. A la llarga té un gran rendiment social i econòmic.

I una altra consideració. Els protagonistes d'aquell salvament miraculós expliquen que els va ser favorable el desconcert polític creat en la transició de la dictadura a la democràcia. Justament avui patim les conseqüències de no haver aprofitat a fons aquell desconcert polític.