Bohigas modèlic
Ara que el president Mas li ha entregat la medalla d'or a Oriol Bohigas és una bona ocasió per reflexionar sobre les fites d'aquest arquitecte i escriptor extraordinari. En primer lloc, fa il·lusió veure que, gràcies a la crisi immobiliària, s'han revalorat les formes d'arquitectura que sempre ha practicat Bohigas amb els seus col·legues Martorell i Mackay: l'arquitectura funcional, arrelada al lloc i a l'espai d'història concreta i basada en la creació de models aplicables més que no pas en l'expressió de singularitats escultòriques. Però allò realment sorprenent és la força crítica que té el model de ciutat que Bohigas va aplicar a Barcelona durant la transformació olímpica. Aquest model, basat en l'estructura compacta, l'espai públic, la mescla d'usos urbans i la creació de signes recognoscibles, o el que Bohigas va anomenar “la monumentalització de la perifèria”, continua sent transformador en la mesura que, precisament, no s'aplica; és a dir, en la mesura que les tendències continuen sent la suburbanització i la separació d'usos urbans.
Una de les paradoxes del model Barcelona és que, quan es reconstrueix una ciutat segons aquest model, crees un lloc tan atractiu que s'acaba convertint en un centre turístic i amb tota mena de serveis dedicats al consum de la mateixa ciutat. O sigui, com més aconsegueixes aplicar els valors clàssics de la ciutat, més probable és que el turisme, el consum i l'estètica acabin desfigurant la vida urbana. Però l'alternativa, que és el suburbi despersonalitzat, és encara menys desitjable. Per això, potser les directrius del model de Bohigas s'haurien de radicalitzar més. La utopia seria que arreu del món es creessin ciutats compactes i públiques i que, per tant, ja no fossin llocs especials que generessin una turistificació massiva, de la mateixa manera que als suburbis no hi van pas autocars de dos pisos amb un guia vestit de Cristòfor Colom o d'Elvis Presley.
la renovació olímpica va crear la imatge d'una Barcelona cosmopolita que, a més de tenir una funció de màrqueting, volia superar la divisió entre les dues nacionalitats de la ciutat. Però aquesta segona cosa no ha passat. Barcelona ha estat clau per estructurar el projecte d'una Catalunya independent i global, i Bohigas ja era conscient d'aquesta premissa des del començament: que les ciutats com més funcionen com a espais recognoscibles de multituds cosmopolites, més acaben enfortint, en l'aspecte material i el simbòlic, l'estat que les conté.
La globalització de Barcelona s'ha correspost amb la transformació de la catalanitat. Ser català ja no depèn tant del fet de viure i treballar a Catalunya com de l'apèndix que es va suprimir de la definició de Pujol: que és català qui, sobretot, té ganes de ser-ne. I ara aquestes ganes s'expressen no tant a través de la llengua, sinó a través de l'esforç per construir el nou estat, un esforç que el pot fer qui vulgui des de qualsevol lloc i des de qualsevol cultura. Per tant, de la mateixa manera que la creació d'una capital compacta, llegible i monumental ha comportat la disseminació de la ciutat a tot el món i l'arribada de gent de tot arreu, ara la creació d'un estat propi també està disseminant una nova catalanitat potencialment a tot arreu. Una altra de les virtuts de l'estat propi, doncs, és que ha suposat la unió feliç entre el maragallisme i el pujolisme, tal com va escenificar el president Mas donant-li la medalla d'or a Bohigas.
