Basquitis espanyolista

Tants anys de fascinació del catalanisme respecte a Euskadi i, al final, resulta que és l'espanyolisme català qui mira cap als seus corresponsals al País Basc. El pacte del cava, entre somriures, militars i policies, ha deixat constància gràfica de l'estratègia confluent de PP, PSC i Ciutadans, en una reedició –decidida i pilotada des de Madrid, com ha de ser– del front espanyolista que van inaugurar Jaime Mayor Oreja i Nicolás Redondo Terreros al tombant de segle. Una estratègia que no es va aturar amb la derrota de 2001 i que, gràcies a la llei de partits, va permetre –fugaçment– que PSOE i PP conformessin una majoria al Parlament de Vitòria. Ara, un cop amansida la política basca, el front espanyolista es reorganitza a Barcelona i es fa la foto perquè quedi clar qui són i què faran.

El fet és que, a mesura que el règim derivat de la transició es va afeblint, també va quedant al descobert com PSOE i PP són les dues marques públiques d'un mateix magma polític. Aquesta setmana, Rodolfo Martín Villa i Alfonso Guerra han coincidit a reclamar que se suspengui la Generalitat si Artur Mas surt un mil·límetre de la Constitució del 78. Advertència dura de gent sense manies. La majoria dels morts del Batallón Vasco-Español són de quan Martín Villa manava a Governació i tots els del GAL, de l'època en què Guerra era vicepresident.

A través d'aquestes persones i d'aquests mètodes es va fer la transició espanyola, just amb la filosofia inversa del procés que Nelson Mandela va dirigir a Sud-àfrica. Allà, els responsables dels crims de l'apartheid van haver de confessar i demanar perdó, públicament, a les seves víctimes per tal d'entrar en la via de la reconciliació. A l'Estat espanyol, per contra, els responsables de la dictadura, en col·laboració amb els quadres de l'antiga oposició, van imposar un llarg silenci que dura fins ara. A Espanya, Mandela no hauria arribat enlloc.