La història ensenya que tot és possible

“Això que vostès pretenen, simplement no es pot fer”, va afirmar dimarts passat el president espanyol en funcions Mariano Rajoy contestant a les pretensions independentistes catalanes. Rajoy s'oblidava de nou que la història demostra que poden ser possibles coses que fa res semblaven impossibles i reiterava, curiosament, allò mateix que el govern espanyol i la majoria dels del món fins dies abans de reconèixer les independències d'un munt de països europeus ara fa vint-i-cinc anys. Nous estats a qui, com a Catalunya, negaven el dret a autodeterminar-se al·legant, com fa ara mateix el govern espanyol, que les lleis actuals no ho permeten. Nous estats actualment integrats, molts d'ells, en la Unió Europea i en tots els organismes mundials. La política internacional es mou sovint per pragmatisme, i posicions que un dia semblaven inamovibles, l'endemà s'han canviat totalment. Això el govern espanyol ho sap i els catalans ho hem de tenir ben present.

La història demostra que els mapes polítics s'han mogut al llarg dels anys. Al vell continent europeu això no ha estat una excepció, com bé s'explica aquest diumenge a la revista Presència. Des de primers del segle XX fins no fa gaire, han nascut un munt d'estats nous per l'existència dels quals ningú apostava en l'escena internacional ben bé fins que van proclamar la seva independència. Fa vint-i-cinc anys es va produir una eclosió de nous estats arran de la fi de la guerra freda i de les descomposicions de l'URSS i de Iugoslàvia. Però, tot i que els processos cap a la independència van ser molt diversos, hi ha un factor comú en cada cas: va ser el poble qui va empènyer i no va defallir. Faríem bé, els catalans, de tenir-ho ben present.