Una llei electoral inexcusable que s'ha fet pregar massa

El 20 de novembre començarà a treballar la ponència parlamentària que ha de buscar el consens per aprovar la futura llei electoral de Catalunya. A aquesta situació, s'hi arriba després dels diferents capítols de corrupció i descrèdit de la classe política, i quan un informe de la Sindicatura de Comptes denuncia l'incompliment de tots els partits de l'acord de transparència i de finançament que ells mateixos havien impulsat. A les forces majoritàries –PSC i CiU– ja els anava bé l'actual funcionament electoral, com ho prova el fet que és el mateix des de l'any 1979. Durant tres dècades, ni els diferents governs de Jordi Pujol ni fins ara el tripartit havien volgut afrontar aquesta imprescindible reforma que busca més proximitat entre els electors i els càrrecs electes. Malgrat els esforços de Ciutadans pel Canvi, la plataforma propera a Maragall, després dels primers contactes entre Montilla i Mas es descarta la possibilitat de presentar llistes obertes. Entre el punt de partida del PSC i ICV, d'una persona un vot, i els de CiU i ERC, que reclamen tenir en compte el territori, es pot haver trobat un desllorigador agafant com a exemple la llei electoral alemanya, que consisteix a escollir un diputat per circumscripció i la presentació d'una llista nacional. L'oposició frontal, sobretot dels socialistes, a acceptar les llistes obertes fa pensar que la fórmula podrà aconseguir el consens necessari, ja que per aprovar la llei fan falta dues terceres parts del Parlament. Abans, però, les sales de màquines dels partits han d'acabar de fer els números per veure quina pauta convé més als seus interessos, sense oblidar que no falta ni un any per les eleccions i que Catalunya és l'únic territori de l'Estat sense llei electoral pròpia.