La llei electoral: crònica d'un avortament anunciat
Divendres es va certificar un avortament anunciat: el de la nova llei electoral catalana. I amb aquest anunci, la constatació que la força del debat en la ponència parlamentària en què s'havia d'afrontar l'elaboració d'aquest projecte de llei es va centrar més a trobar una fórmula de proporcionalitat territorial que asseguri a les principals forces polítiques el nombre d'escons parlamentaris que no pas a aconseguir que els ciutadans se sentin més ben representats, ni a regenerar el clima polític del país –tal com se'ns havia dit sobretot després de l'esclat del cas Pretòria. El moment tampoc no era el més indicat: en vista d'una nova convocatòria electoral, les sensibilitats i el nerviosisme són a flor de pell; segurament pesa més que mai la previsió de resultats, i per arribar a un acord calen moltes hores de negociació i una certa predisposició a les concessions recíproques. Res d'això no es pot conrear en cinc mesos farcits de pressió preelectoral, i no disposar ara d'una nova llei electoral no ha de ser necessàriament dolent, sobretot si tenim en compte que si no es veien amb cor de millorar l'actual, bé la podem fer servir un parell d'anys més, si l'hem utilitzada durant trenta.
Ara bé, cal recordar que aquest deure se'l van imposar els mateixos partits parlamentaris, segurament alarmats per la creixent desafecció de l'electorat i amb la vaga idea que un nou sistema faria recuperar l'interès dels votants com ja apuntava l'informe dels experts encarregat per la conselleria de Governació, al qual s'ha fet, per cert, molt poc cas. En canvi, ara han afegit una nova llosa a la càrrega de desconfiança que ja se'ls havia acumulat al damunt.
