El nou mapa eòlic, entre la necessitat i la imposició

La delimitació de les zones on a partir d'ara es concentraran exclusivament els grans parcs eòlics del país ha generat diversitat de reaccions entre els alcaldes i fins i tot entre les plataformes de defensa del territori. N'hi ha que ho veuen bé i hi ha municipis que rebutgen formar part de les zones que sortiran a concurs entre els promotors.

En els fonaments del debat hi ha l'opinió més o menys unànime que la mesura, com a fórmula, és la més adequada per impulsar una segona fornada eòlica sense el desordre que ha caracteritzat la implantació dels més de 2.000 MW de potència instal·lada que ja hi ha en operació, amb autorització o esperant el permís definitiu. Per arribar als 3.500 MW que Catalunya s'havia fixat com a objectiu per al 2015 i per reduir la dependència energètica de les energies fòssils, aquest pas era imprescindible, i el sistema escollit, una manera endreçada de canalitzar l'impuls del sector. Ara bé, sempre que es fes sobre la base d'un consens amb el territori que, segons es desprèn de les reaccions, ha anat només per barris. Només cal sentir els alcaldes que s'han assabentat que formaven part d'una zona de concentració a través dels mitjans. En canvi, l'altra cara de la moneda han estat els territoris que han celebrat el nou dibuix com la culminació d'un procés de diàleg entre administracions. D'aquesta aparent contradicció s'infereix clarament que el govern, d'entre les zones tècnicament idònies, ha negociat només amb les que ha considerat que tenien bona predisposició per arribar a un acord en el termini que marcava el decret aprovat a final de setembre del 2009. A la resta, l'afectació els ha plogut del cel, o els l'ha portada el vent. I la imposició només va en detriment de la consideració d'una aposta necessària.