Mantes ignífugues, segures però no infal·libles

El tràgic atrapament mortal de la unitat Graf de Lleida en l'incendi d'Horta i que va costar la vida a cinc bombers ha posat en quarantena els protocols de seguretat i la seva aplicació. Un efecte previsible i necessari tenint en compte la gravetat del cas i la conveniència que aquest debat intern permeti rectificar coses que evitin en un futur accidents semblants. Un dels primers debats és sobre l'efectivitat de les ja populars mantes ignífugues que els bombers que van quedar atrapats van desplegar per intentar resistir el pas del foc. Era la primera vegada al nostre país que un bomber desplegava una fire shelter, i el balanç final de cinc morts i un ferit greu fa necessari plantejar-se si aquest element de protecció és prou segur. Tots els estudis i la bibliografia acumulada a l'entorn d'aquest element de protecció demostren que les mantes ignífugues són segures però en cap cas infal·libles. Constitueixen un element de protecció addicional que té una alta fiabilitat i resistència sempre que s'utilitzi en les condicions per a les quals va ser dissenyada. Això vol dir que només és efectiva si es desplega en una zona de seguretat suficient, un dels principals factors que van fallar en el foc d'Horta i que també ha de ser motiu d'autocrítica i reflexió en el si del cos dels bombers. Les mantes ignífugues són el darrer recurs en cas d'un atrapament mortal. El darrer recurs ha de ser una via d'escapament, tal com marquen els protocols de seguretat. És en aquest sentit que cal aprofundir, en l'aplicació correcta d'aquests protocols. Les mantes ignífugues han de ser considerades un element més de protecció, i en cap cas no es poden entendre com un factor de confiança que aboqui els bombers a arriscar-se més.