L’Església ha de fer net dels abusos

Després de l’escàndol als Maristes, casos d’abusos infantils com els que s’han denunciat ara a Montserrat o els que durant moltes dècades presumptament va perpetrar el capella de Vilobí d’Onyar –en aquest i altres municipis i al col·legi Bell-lloc de Girona–, refermen la idea que la xacra de la pederàstia té un abast també a l’Església Catòlica de casa nostra de dimensions desconegudes. Si bé és cert que l’actitud del Vaticà s’ha tornat més combativa contra la pederàstia des de l’elecció del papa Francesc, encara hi ha reticències a depurar totes les responsabilitats. Els abusos sexuals sobre infants no és un cas exclusiu de la comunitat catòlica. Malauradament aquestes aberracions les trobem en molts estadis de la societat i majoritàriament en entorns de la mateixa família de les víctimes. Però les autoritats eclesiàstiques han de tenir molt present que el que resulta intolerable són les moltes dècades d’impunitat amb què es van produir les agressions.

L’Església ha afrontat la problemàtica en connivència amb l’agressor, donant l’esquena a les víctimes, abusant del seu poder i finalment –i més greu encara– fent d’encobridors del delicte sense denunciar-ho a la policia, traslladant de parròquia o de comunitat depredadors sexuals i posant així en perill els infants d’altres indrets. La dificultat de jutjar els fets –per la seva habitual prescripció quan es produeix la denúncia– és quelcom que ha de solucionar el legislador. Però això no eximeix l’Església d’un immens deute amb la societat que ha de reparar no només demanant perdó sinó posant negre sobre blanc a la llarga llista d’abusadors que ha emparat fins ara, sense esperar que més víctimes hagin de passar pel mal tràngol de fer d’acusadors.