Cal una llei que obligui a etiquetar en català

Més de trenta anys després d'haver recuperat la democràcia, que l'ús del català no estigui normalitzat en camps com el de l'etiquetatge dels productes és una prova més que alguna cosa falla a l'hora de fer valer els nostres drets com a poble. Per aquest motiu, encara són necessàries iniciatives com la fira De Tot Cat que se celebra aquest cap de setmana a Girona, en el transcurs de la qual uns tres-cents ajuntaments, consells comarcals, diputacions, universitats, partits polítics i entitats subscriuran l'anomenat Compromís per Girona, un manifest pel qual els signants es comprometen a comprar només productes etiquetats en català. Es tracta, com dèiem, d'una iniciativa lloable, però que només s'entén perquè pretén posar fi a una anomalia que els ciutadans de qualsevol país del món no tolerarien: que els productes que es venen a les botigues no siguin etiquetats, com a mínim, en la seva llengua.

És una anomalia que, afortunadament, les iniciatives engegades per moltes empreses productores i diferents institucions públiques estan reduint. Tot i això, però, encara queden milers de productes que no s'etiqueten en català. Una burla per als ciutadans, i més tenint en compte que els mitjans tècnics actuals permeten l'etiquetatge en nombroses llengües alhora, tal com passa habitualment aquí –quants productes no porten el portuguès, a més del castellà?– o en països bilingües o trilingües com Bèlgica o Suïssa. El problema, amb tot, té una solució ben clara que el govern català no ha tingut el valor d'aplicar en trenta anys: fer una llei que obligui a etiquetar en català, tal com passa, de fet, a l'Estat espanyol amb el castellà.