Emergència social de primer nivell
El doble de llars de Barcelona han necessitat l’ajut de Càritas en aquests dos últims mesos respecte a ara fa un any; el Banc dels Aliments ha augmentat un 40% el seus usuaris i s’han hagut de cuinar cada dia desenes de milers d’àpats només a l’àrea metropolitana de Barcelona. Són només tres xifres que donen una idea de l’abast de la crisi social que ha provocat la crisi sanitària de la Covid-19; unes xifres que són desorbitades perquè aquesta crisi se suma a les conseqüències de la provocada per l’explosió de la bombolla immobiliària del 2008. Per tant, la primera lliçó que s’hauria d’extreure d’aquesta crisi és que els governs, d’arreu i de tots els colors, no cometin els mateixos errors que han fet que, des del 2008, la població catalana en risc de pobresa no hagi fet res més que augmentar, fins a la xifra rècord d’un 21,3%.
Les dades, les del 2008 i les d’ara, mostren clarament que calen mesures estructurals per aturar la caiguda de cada cop més gent en l’exclusió social. Els experts defensen que la sortida d’aquesta crisi ha de ser més fàcil, ja que no és financera i que, per tant, un cop es vagi recuperant la normalitat i la gent pugui treballar, el sistema es reinicialitzarà tot sol. Però no n’hi ha prou amb això, calen reformes de més profunditat per aconseguir que tothom tingui les mateixes oportunitats.
La crisi ha de servir també per prendre consciència que cal invertir més en investigació, en general, i en recerca vinculada a la salut, en particular, ja que aquest pot ser un dels talons d’Aquil·les de la nostra societat en un futur; però també per fer un ús racional de la globalització i entendre que el producte de proximitat, en un sentit ampli del terme, és molt més sostenible.