Atac a la llengua com a estratègia política
L’astracanada contra la unitat de la llengua catalana del president del Partit Popular, Pablo Casado, en una arenga perbocada en el setzè congrés dels populars a les Illes, està carregada d’una mala fe que supera la ignorància del líder del partit espanyolista de dretes. “No parleu català; parleu mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc”, va etzibar Casado en castellà als seus companys de partit, que el van aclamar per tal afirmació. Tant li fa el que diu l’article 4.1 de l’Estatut de les Illes: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.” Tant li fa, a Casado, que des d’un punt de vista científic no hi hagi cap dubte respecte de la unitat del català, com han demostrat a bastament lingüistes i sociolingüistes tant catalans com espanyols. Ho fa, i no és el primer ni serà l’últim, per pura estratègia política i per treure tot el rèdit possible de la catalanofòbia que ell mateix alimenta.
Les paraules del president dels populars han estat objecte de mofa, especialment a les xarxes socials, on s’ha lloat, amb ironia, la seva capacitat de parlar tantes llengües i tan diferents com el castellà, l’andalús, el veneçolà, l’argentí o el mexicà, per citar-ne només cinc. Però el secessionisme lingüístic que practica amb vehemència i total consciència no és pas cap broma. Forma part d’un atac sistemàtic a la llengua perquè és un dels elements essencials –si no el que ho és més– que ens identifiquen com a nació. El fet, a més, que pretengui justificar aquesta mentida emparant-se en la defensa d’una suposada “llibertat lingüística” és un insult a la intel·ligència i qui sap si, també, un intent de no quedar enrere respecte d’Isabel Díaz Ayuso, qui, des de dins, sembla que li disputa la cadira amb la bandera d’una falsa llibertat. De tota manera, aquest nou atac exterior també ens hauria de fer reflexionar respecte de si nosaltres fem prou per la llengua i de si som prou conscients que és un bé essencial.
