Una declaració fundacional
Tal dia com avui, ara fa quatre anys, el Parlament de Catalunya aprovava per majoria absoluta la constitució de la República Catalana com a estat independent. Aquella declaració, fruit d’un procés democràtic culminat dies abans amb el referèndum de l’1 d’octubre, va portar més lluny que mai l’aspiració catalana de recuperar la sobirania perduda i un autogovern real, però també va obrir un altre parèntesi sinistre i lamentable de revenja i repressió per part de l’Estat espanyol que encara continua i que té com a únics objectius l’escarment, la por i, per damunt de tot, el bloqueig de qualsevol iniciativa política dirigida a desplegar aquella voluntat democràtica dels ciutadans d’aquest país. Espanya, recorrent més a la força i l’autoritarisme que a principis democràtics, ha aconseguit contenir el procés sobiranista i posar-lo en pausa, certament, però el que no ha pogut és aturar el compte enrere d’un moviment d’emancipació nacional que no té marxa enrere i que continua rebent el suport cada cop més majoritari de la societat catalana.
La declaració del 27 d’octubre del 2017 no va suposar la consegüent materialització i reconeixement internacional de Catalunya com a estat independent, i això ha generat un punt de frustració i una certa sensació de fracàs polític, alimentat encara més per la falta d’entesa entre les forces polítiques que canalitzen el moviment independentista, però això no li resta ni la legitimitat, ni el valor històric, democràtic i polític, ni el seu caràcter fundacional. I en aquest punt només cal repassar l’experiència històrica internacional per veure que són diversos els països que han assolit la seva independència efectiva o el reconeixement internacional anys després d’haver-la declarat. El que la història ens diu és que aquest és un procés obert, en marxa, fruit d’una voluntat social inequívoca, que més tard o més d’hora acabarà trobant el lideratge polític i el suport que necessita per culminar la seva aspiració.