Cal un estat que protegeixi el català

És molt important, transcendental, que la nova llei de l’audiovisual que està tramitant el govern espanyol inclogui la protecció del català a través de quotes. És vital, i finalment ERC no ha bloquejat el pressupost de l’Estat atenent al compromís del PSOE de fer-ho. Caldrà veure com es concreta la bondat de l’acord per valorar-ne l’abast. Ara bé, el sol fet que la inclusió d’aquesta protecció en la futura llei hagi de ser objecte de mercadeig per tirar endavant els comptes ja demostra quina és la sensibilitat del principal partit del govern espanyol respecte del català i la resta de llengües de l’Estat. És nul·la, en el millor dels casos. Les mesures de protecció ja haurien d’haver estat incloses en la primera redacció del nou projecte de llei si els inquilins de La Moncloa –els d’ara i tots els que els han precedit– haguessin complert el precepte constitucional de protegir el català. No ho han fet mai ni res fa pensar que ho facin en el futur.

El cas de la llei de l’audiovisual és l’últim exemple, paradigmàtic, que la protecció efectiva de la llengua necessita les eines d’un estat propi. Tots els estats ho fan, com ho fa l’espanyol només amb el castellà, perquè mai ha considerat com a pròpies les altres llengües que s’hi parlen. Al contrari de defensar-les, sovint hi ha actuat en contra. La manca d’un estat que el protegeixi i que legisli positivament i efectiva a favor del català és la raó principal per la qual es troba en situació d’emergència, com adverteix la Plataforma per la Llengua, basant-se en els resultats de l’InformeCAT 2021. De tota manera, no és pas l’única causa de tots els mals. També cal exigir a l’administració catalana, en el seu conjunt, que espremi al màxim la seva capacitat no només legislativa i executiva, sinó també de fer propostes, cosa que no sempre fa. I, finalment, si no ens volem situar entre les llengües residuals d’aquí a 100 anys, com adverteix la Plataforma, també caldrà una actuació individual més proactiva.