Els límits i les noves tecnologies

Els experts coincideixen que la línia que separa l’ús del sobreús o l’addicció als mòbils i altres aparells electrònics per part d’infants i joves és extremadament fina. Parteixen d’una realitat indiscutible que serà difícil de canviar, per no dir impossible: la immediatesa s’ha imposat en l’accés a la comunicació i l’entreteniment i el concepte de normalitat s’ha capgirat. Nosaltres, com a adults, entenem a la perfecció que estar enganxat al mòbil més de cinc hores al dia esperant que els nostres missatges i imatges rebin l’acceptació de desconeguts o jugant a jocs basats només en la competició i en la recompensa immediata no és bo. En som conscients, però no prediquem amb l’exemple amb l’argument que la nostra dependència del mòbil és fruit de la feina, d’assumptes importants i, per tant, és normal. El repte, doncs, és doble. D’una banda, assumir que hi ha d’haver límits en l’ús de les noves tecnologies i, d’una altra banda, que nosaltres també ens els hauríem d’aplicar abans de fer-ho amb els nostres fills. I això comporta un debat previ, un raonament, un resoldre dubtes i, si és possible, un consens entre les dues parts.

Els mesos de confinament de la pandèmia han accelerat el procés de transformació digital, però malauradament també han provocat que es multipliquessin els casos d’adolescents que han sucumbit al descontrol i a unes addiccions basades en conceptes que res tenen a veure amb la realitat però que són molt atractives, no demanen cap esforç i teixeixen sòlides relacions difícils de trencar. Relacions que en alguns casos esdevenen tòxiques o són la porta d’entrada a continguts sexuals o de violència per als quals no estan preparats. Els canvis de conducta, els episodis d’ansietat, el mal humor accentuat i l’aïllament social són bons termòmetres per adonar-se que hi ha algun problema amb aquell noi o noia i que cal actuar-hi amb celeritat i no caure en l’error que són coses de l’edat, que no tenen cap importància i que ja passaran.