Trenta anys de la caiguda de l’URSS
El 25 de desembre de 1991, avui fa trenta anys, la caiguda de la Unió Soviètica va agafar gairebé tothom per sorpresa per la rapidesa amb què va deixar d’existir després d’haver marcat gran part de la història del segle XX. La bandera de la falç i el martell baixava per última vegada de la plaça Roja de Moscou i era substituïda per la tricolor russa, mentre que el líder de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, passava a la història anunciant la seva dimissió. D’aquesta manera la desaparició del poderós bloc soviètic, que tenia l’origen en la Revolució de 1917, i la seva substitució per quinze estats independents significava la reconversió de l’elit dominant en una nova elit capitalista. El col·lapse va ser causat per una suma de diversos factors, l’autoritarisme i el centralisme que van derivar en una gran burocràcia, la repressió ideològica i l’economia, que es va convertir en el seu veritable taló d’Aquil·les.
Tres dècades després de la caiguda del colós territorial i ideològic, les expectatives que es pronosticaven no s’han complert. Les desigualtats continuen i les relacions amb Occident són pitjors que en qualsevol moment des del final de la guerra freda. L’esfondrament de l’URSS va dur l’OTAN a expandir-se cap a l’Europa oriental, fet que Rússia veu amenaçador; d’aquí que Putin hagi buscat reforçar la seva influència a la zona. El líder rus no vol ressuscitar l’URSS, però sí restaurar l’orgull patriòtic. El problema és que ha acabat reproduint els errors passats: la capital, Moscou, concentra més poder que mai i figures crítiques, com ara Anna Politkóvskaia i Aleksei Navalni, són eliminades, enverinades o empresonades. Els serveis secrets continuen sent un pilar del poder –amb l’espionatge cibernètic– i, tot i que la Xina ocupa ara el paper de segona potència mundial, Rússia busca recuperar el seu lloc al nou escenari internacional. Per aconseguir-ho, darrerament en dona mostres clares, no té només al seu servei la força militar sinó també la clau del gas cap a Occident.