El cas Kitchen, i aquí no passa res

Tot i que les conclusions de la comissió d’investigació del cas Kitchen serien un escàndol de proporcions colossals en qualsevol democràcia de veritat, la societat espanyola se les ha empassat sense fer escarafalls. Queda provat que l’antiga cúpula del Partit Popular va muntar amb fons públics una operació parapolicial per espiar l’extresorer Luis Bárcenas, però no s’hi pot fer res: des del punt de vista polític, els responsables ja han passat a la reserva i, des del punt de vista judicial, els jutges no han pogut castigar els culpables, o no han posat prou mitjans per aconseguir-ho. O sigui que tot plegat és com si no hagués passat, en un estat que sembla capaç de suportar tota mena de perversions corruptes: des del terrorisme dels GAL fins al gens edificant comportament del rei emèrit. Per això hi havia nul·les esperances dipositades en aquesta comissió parlamentària, convocada molt tard, després que la justícia condemnés el Partit Popular com a beneficiari a títol lucratiu de l’existència d’una caixa B, una figura jurídica que en la pràctica equival a l’exculpació perquè significa que et pots haver beneficiat de fets delictius sense tenir-ne coneixement.

Segons aquestes conclusions hi ha tres noms propis assenyalats: l’expresident del PP Mariano Rajoy, l’exsecretària general María Dolores de Cospedal –perquè estaven al corrent de la trama d’espionatge– i l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz –per haver-la orquestrat–. Cap dels tres està disposat a pagar-ne cap mena de conseqüència, fins i tot Rajoy s’ha permès desfilar per la comissió de manera arrogant, esgrimint una vegada i una altra la impunitat que representa el benefici a títol lucratiu. No hauria de passar tampoc desapercebut el paper que en aquest cas han pogut tenir un cop més els fons reservats, un calaix de sastre d’on poden sortir diners destinats a tota mena d’activitats fosques. Les clavegueres de l’estat, un concepte de llarg recorregut, continuen escampant la seva ferum.