L’euro que ens va acabar de fer europeus

Dues dècades emprant l’euro com a moneda comunitària han servit per evidenciar dues veritats incontestables: d’una banda, les bondats del paraigua que proporciona la unitat monetària i, alhora, les mancances del projecte europeu. L’adopció de la moneda única per part dels estats membres va representar la constatació ferma que la Unió no podia quedar simplement en una permeabilitat de les fronteres, calia anar més enllà, tot i que encara quedi molt de camp fiscal per córrer. Pel que fa a l’Estat espanyol, que havia ingressat al club el 1986, l’arribada de l’euro va suposar un altre salt modernitzador, en aquest cas per a una economia i per a una política monetària que abandonaven definitivament els obsolets mecanismes franquistes. Després d’uns anys d’adaptació i de rebre ingents quantitats de subvencions a través dels fons estructurals, tocava l’hora d’assumir un nou sacrifici a canvi de ser comptats entre els països més desenvolupats del continent: l’arrodoniment a l’alça dels preus i l’augment del cost de la vida.

La principal contrapartida de l’esforç social que va comportar la renúncia a la pesseta, la representa el Banc Central Europeu, amb tota la seva capacitat reguladora. L’Estat perdia la capacitat de capejar crisis devaluant la moneda, però a canvi es beneficiava del marc d’estabilitat que dona la institució, per exemple a l’hora de fixar els tipus d’interès i establir límits de dèficit. No sempre ha estat una dependència agradable, com va demostrar la fallida resposta a la crisi econòmica del 2008, amb la imposició d’una austeritat que va ser contraproduent i que va situar l’economia espanyola al caire del rescat. Ben diferent del que ha passat amb la crisi derivada de la pandèmia, amb un Banc Europeu que ha mantingut a ratlla els tipus d’interès per afavorir la reactivació i una Comissió disposada a concedir ajuts milionaris en el mateix sentit. Sense l’euro, que ens va acabar de fer europeus, res de tot això hauria estat possible.