El desenllaç d'un segrest complex

Amb l'esperança que l'operació de rescat acabi de forma satisfactòria, després de 266 dies de malson ahir saltava una de les notícies més esperades a Catalunya en els últims mesos: havien estat alliberats els dos membres de la caravana de Barcelona Acció Solidària segrestats el 29 de novembre passat a Mauritània per Al-Qaida. Si tot continua per bon camí, doncs, Roque Pascual i Albert Vilalta podran tornar amb els seus després de l'infern al qual han estat sotmesos pel simple fet de creuar-se en la trajectòria d'un dels grups terroristes més perillosos i actius de l'Àfrica sahariana. La seva companya de captiveri, Alícia Gámez, alliberada ja fa uns mesos, podrà veure complert el desig de veure tornar amb vida els seus companys, un anhel que va expressar el dia de la seva compareixença davant dels mitjans de comunicació i les autoritats.

Haurà estat un procés llarg i difícil, ple de negociacions, de riscos i d'alts i baixos. Un procés durant el qual la principal arma de la diplomàcia espanyola ha estat, sense cap mena de dubte, la discreció més absoluta i la paciència. En aquests mesos s'han produït alguns moments de tensió màxima, fruit sobretot d'uns episodis desafortunats amb altres europeus segrestats, uns captiveris que han acabat en tragèdia per l'actuació precipitada d'alguns països. És indubtable, per tant, que la dita que sosté que hi ha mals que no volen soroll ha estat plenament i totalment justificada en aquest cas.

Sembla clar que l'extradició d'Omar Saharaui, l'únic condemnat per aquest infame segrest, hauria servit per desencallar les negociacions que hauran portat Vilalta i Pascual a recuperar la llibertat. Segurament caldrà aclarir moltes coses i explicar detalls de tota l'operació, i n'hi haurà d'altres que quedaran per revelar. Però ara mateix el que resulta més important després de tants mesos d'angoixa és que
els dos catalans tornin a casa sans
i estalvis.