La resposta política a la JEC

L’actuació de la Junta Electoral Central (JEC) ordenant al Parlament de Catalunya retirar l’acta al diputat de la CUP Pau Juvillà, arran de la seva condemna de sis mesos d’inhabilitació per desobediència, torna a ser un excés per part d’aquest òrgan administratiu, que no s’entén si no és dins el marc de l’ofensiva en bloc de l’Estat espanyol contra el moviment sobiranista. Tot just estrenem el 2022, però la repressió contra el procés de l’1-O continua arribant coordinadament per via judicial, administrativa i política. La JEC, en aquest cas, com abans en el del president Quim Torra, no ha fet altra cosa que seguir el joc als partits polítics de la dreta (PP, Vox i Cs) en la seva batalla ideològica contra els llaços grocs, el dret de protesta i la llibertat d’expressió, i per fer-ho ha ignorat que el llaç groc no és cap símbol partidista que interfereixi en una elecció entre partits i ha imposat la seva interpretació de la norma sense que hi hagi una sentència ferma, tot i sabent que això vulnera els drets del diputat, la decisió democràtica dels ciutadans que el van escollir i les competències i sobirania del Parlament. I en tot això ha comptat amb la inestimable cobertura del poder judicial.

Cal denunciar l’evident biaix polític de l’operació, la falta de neutralitat de la JEC com a àrbitre dels processos electorals i la desproporció del càstig quan l’objectiu és collar l’independentisme majoritari a Catalunya, perquè no és propi d’un Estat que es pretén plenament democràtic. Però l’altra qüestió rellevant políticament és quina resposta són capaços de donar el Parlament i la política catalana a aquest nou atac, que arriba en paral·lel –cal no oblidar-ho– a l’ofensiva judicial dels mateixos tres partits contra els indults als presos independentistes. El tancament de files al voltant del diputat represaliat, amb la presidenta del Parlament al capdavant, és avui una imatge potent, però la hipòtesi previsible d’una sentència ferma del Tribunal Suprem posaria de nou la pilota a la teulada de l’independentisme polític i demostraria l’absència d’una estratègia conjunta contra la repressió.