Poc renovables per al 2030
La crisi energètica a Europa posa de manifest la necessitat de replantejar la dependència de l’energia estrangera, la necessitat de potenciar la producció d’energia neta i de fer-ho prop del territori que en té més demanda per evitar el cost del transport. Més de la meitat de l’energia que Catalunya requereix per funcionar prové encara de les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs. La dependència d’aquest sistema de producció obliga a anar allargant la vida útil de les plantes, però tampoc no es pot fer més enllà del recomanable, que en principi serà l’any 2030. Aquesta data s’ha convertit en emblemàtica per a la transició energètica, perquè tot Europa intentarà assolir que la meitat de l’energia elèctrica es generi amb sistemes renovables i no contaminants. Així s’hi va comprometre Catalunya amb la llei contra el canvi climàtic, però el fet és que a vuit anys de la data no se supera el 20% de producció en renovables i caldrà accelerar aquesta transició. Perquè més enllà, el 2050, l’energia provinent de renovables hauria de suposar el 100%, una fita que ara sembla una quimera, tot i que en mig any s’ha tramitat projectes amb una potència similar a la de les tres darreres dècades. Tampoc Europa hi avança gaire més ràpid, sobretot ara que s’ha empantanat en la qualificació de les energies nuclear i gasística com a no contaminant o verda, amb un implícit reconeixement que no s’assolirà l’objectiu del 2030.
El desbloqueig de projectes de parcs eòlics o solars hauria de compensar el dèficit que s’arrossega. Però també cal reequilibrar el territori, tenint en compte que les comarques de Tarragona generen la meitat de l’energia que necessita el país. Facilitar el consens, la implicació dels municipis i les compensacions paisatgístiques facilitarien la implantació de plantes de producció neta, que han avançat molt més a quasi totes les autonomies de l’Estat. L’assignatura pendent de l’energia neta es fa cada cop més urgent de superar.