La política devora la reforma laboral
La convalidació avui al Congrés dels Diputats del decret llei de reforma laboral aprovat fa un mes pel govern de Pedro Sánchez i liderat per la vicepresidenta Yolanda Díaz s’ha convertit en un retrat de la bombolla que massa sovint aïlla la política dels ciutadans. La paradoxa del PP és la seva oposició innegociable a la reforma, alhora que anuncia que no s’allunya de la que va aprovar en època de Mariano Rajoy; la paradoxa de Yolanda Díaz, successora ‘in pectore’ de Pablo Iglesias a Podem, és que l’adhesió a la seva reforma laboral que reclama sigui més fàcil per a Ciutadans que per a ERC; la paradoxa de Gabriel Rufián i la resta de diputats republicans és que, després de tant reclamar la derogació de la reforma laboral del PP, ara no hi puguin votar a favor, i la paradoxa de Pedro Sánchez és que no sigui capaç de consensuar un dels punts estel·lars del seu govern, juntament amb la derogació de la ‘llei mordassa’, amb la majoria progressista que li va donar la presidència i que dona sentit i estabilitat al seu govern (“el més progressista de la història”) i sí en canvi amb els vots d’un dels partits de la dreta.
Tothom sap que la política viu en un territori de grisos, on les petites conquestes conviuen amb les grans renúncies, acords, transaccions i canvis de cromos. I tothom que observi amb una mica de perspectiva la política també sap que els horitzons electorals poden fer que tot el que es tenia per definit acabi sent borrós, virtual o contradictori, perquè el que importa és tenir un relat guanyador. I en aquest afer sembla evident que la baralla i les estratègies polítiques d’uns i altres viatgen molt més endavant que el contingut de la reforma laboral. El relat eufòric de Pedro Sánchez seria més creïble amb el suport d’ERC, i el suport estratègic d’ERC (investidura, pressupost i reforma laboral...) seria més fàcil de portar a Catalunya si la mesa de diàleg o la comissió bilateral Estat-Generalitat no semblessin part del decorat de la política espanyola.