La pandèmia social
Un de cada tres catalans es troba en risc d’exclusió. Aquest percentatge demolidor és fruit de diversos factors econòmics i socials que la pandèmia ha agreujat i accelerat. L’informe de Càritas i Foessa presentat aquesta setmana no fa altra cosa que reiterar l’abast de les necessitats socials i alertar de la urgència que les polítiques d’ajut abastin més persones i col·lectius. Sense una decidida atenció social no s’aconseguirà que una part important de la societat no caigui en la pobresa crònica. La situació és més greu a Catalunya que a la resta de l’Estat, tot i que la pandèmia ha agreujat situacions de precarietat de la mateixa manera. Hi ha factors que castiguen més la societat catalana, com ara l’excessiva dependència laboral del turisme que ha desaparegut, el cost de la vida i l’habitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona, la major concentració de població estrangera i la inflació. Situacions econòmiques que incideixen decisivament en la pèrdua de poder adquisitiu, entre altres factors.
L’augment de la contractació laboral de l’any 2021 i la reducció de l’atur no es tradueix en major benestar ni genera, de moment, una reducció de la precarietat, perquè fins i tot un percentatge de les persones en risc de pobresa tenen feina. La subcontractació i les facilitats en l’acomiadament de la reforma laboral del PP que ahir es va derogar al Congrés dels Diputats hi ha incidit. Però són fenòmens econòmics globals dels quals és difícil blindar-se, de manera que els serveis socials no haurien de perdre múscul ni poder de reacció. L’ingrés mínim vital només arriba al 13% de les persones en pobresa severa i la renda garantida de ciutadania, al 28%, dues xifres que demostren que el suport social no acaba d’expandir-se tant com es requereix. La bretxa digital i la falta d’integració castiga també els més vulnerables. Les entitats socials van alertar que la pandèmia social s’allargaria força més enllà de la sanitària i que no té data de superació, i així està succeint.