Obres aprovades que no s’arriben a fer

Les conclusions de l’informe elaborat per la patronal Foment amb relació al dèficit en l’execució de les inversions públiques a Catalunya és un bon exemple de com la demagògia política es fa miques quan les xifres objectives i indiscutibles s’imposen. Trenta-cinc mil milions d’euros de dèficit és el que Catalunya ha acumulat al llarg dels darrers dotze anys pel que fa a aquestes previsions. Segons el mateix informe, la suma de les inversions públiques executades –de l’Estat i també de la Generalitat– queda molt per sota del 2,2 per cent del producte interior brut establert als nivells europeus. El primer semestre del 2021, per exemple, l’Estat només havia executat a Catalunya el 13,3 per cent de les obres licitades. El túnel de la variant de Vallirana o el desdoblament de l’N-II a Girona son, en aquest sentit, dos exemples escandalosos: en el segon cas el termini fixat era de vint mesos que es van transformar en noranta, amb una desviació de set milions d’euros en relació amb el cost inicialment establert.

També cal fixar-se en les previsions reflectides als pressupostos generals de l’Estat per al 2022, amb una dotació per a inversions a Catalunya de 2.230,74 milions, que representen un increment de l’11,6 per cent respecte als pressupostos del 2021, però que encara se situa per sota del pes econòmic de Catalunya en el PIB de l’Estat, que és d’un 19 per cent. Més enllà de la solemnitat amb què s’anuncien inversions que mai s’arriben a executar i més enllà també dels discursos polítics que acostumen a adornar-ho, els números confirmen la manca de compromís estatal amb un territori que aporta a la solidaritat conjunta molt més del que rep a canvi. Un compromís que grinyola tant pel que fa a la quantitat de diners com pel que fa al calendari de les obres. Que amb aquest panorama hi hagi licitacions que queden desertes confirma fins a quin punt ens trobem davant un tema que necessita una posada al dia.