Les expectatives del 52%

Les eleccions al Parlament de Catalunya que es van celebrar demà farà un any probablement passaran a la història perquè la votació es va fer en plena pandèmia per la Covid-19, perquè els resultats van donar una majoria independentista com mai hi havia hagut, en diputats i en percentatge de vots i perquè van situar ERC a la presidència de la Generalitat. Va guanyar la que s’ha anomenat “majoria del 52%”, que el PSC de Salvador Illa no va poder evitar, malgrat ser la força més votada. Un any després –molt pendents del que pugui explicar el president, Pere Aragonès, en l’anunciada conferència de demà– estem en plena fase de caiguda de restriccions pel que fa a la pandèmia, però en fase creixent de dubtes respecte de la robustesa de la majoria del 52% que formen ERC, Junts per Catalunya i la CUP. És una evidència que, de moment, la victòria independentista no ha servit per pactar un nou full de ruta compartit pel sobiranisme.

Les diferències respecte de l’estratègia a seguir en el camí cap a la independència ja van posar en dificultat l’acord entre els dos socis de govern per a la investidura de Pere Aragonès i, des d’aleshores, s’han mantingut, si no s’han eixamplat, com també ha passat entre la CUP i el govern. Declaracions públiques i en privat d’uns i altres a banda, el fet cert és que la majoria independentista no ha estat capaç de posar-se d’acord en la llei més important de l’any, el pressupost, que es va aprovar gràcies a En Comú Podem, que, al seu torn, va obligar els republicans a tirar endavant els de l’Ajuntament de Barcelona. Que el mateix president es proposi com a objectiu rearmar l’independentisme és, en definitiva, una prova més que la victòria històrica del 14 de febrer de l’any passat no està responent a les expectatives. Les escletxes van més enllà de les friccions pròpies de la gestió d’un govern de coalició i, en qualsevol cas, l’objectiu final pel qual es van presentar a les eleccions hauria de servir per superar aquestes esquerdes.