El PP surt escaldat a Castella i Lleó

Al Partit Popular li ha sortit el tret electoral de Castella i Lleó per la culata. De passar a governar amb una certa comoditat amb Ciutadans, ha passat a dependre de Vox, el partit més beneficiat per un avançament electoral que només obeïa a interessos partidistes. Tot i ser el partit més votat, la formació liderada per Alfonso Fernández Mañueco ha quedat molt lluny de la pretesa majoria absoluta, i la convocatòria ha donat ales al contrincant que ara mateix se li està menjant l’electorat. El líder de la ultradreta, Santiago Abascal, ja s’ha afanyat a posar preu al seu suport: no només volen entrar en el govern, exigeixen directament la vicepresidència. El transvasament de vots cap a Vox en un territori envellit i tradicionalment d’afiliació dretana ha frenat les expectatives dels populars i ha enfonsat Ciutadans en la misèria, en un altre senyal d’alarma a escala estatal del que l’espera al partit d’Arrimadas. Igualment clamorosos han estat els retrocessos del PSOE i Podem, dues formacions que ja ha han obert un profund debat intern per intentar decodificar uns resultats que han contravingut les enquestes.

Per a Pablo Casado, la conclusió dels comicis no és gens esperançadora. Les pugnes internes amb Ayuso i les dificultats per articular un discurs únic i sòlid li han passat factura, després d’una campanya que ha posat en evidència totes aquestes mancances. Començant per la caòtica desfilada de figures que el partit ha intentat exhibir en els mítings, des d’un Aznar arrogant i nostàlgic, passant per un Rajoy com sempre desconcertant, fins a una Ayuso desafiant les directrius de la cúpula i apostant sense embuts per l’abraçada amb Vox. Pel que fa a les emergents sigles sorgides al voltant de l’Espanya buidada, han deixat de ser la novetat per convertir-se en una realitat capaç d’atraure vots dels que estan desencantats amb el bipartidisme però cada vegada s’enfronten més a la necessitat de concretar ideològicament els seus projectes.