Mercadeig polític amb l’energia
La invasió russa d’Ucraïna ha imposat a escala global un nou calendari sobre la seguretat en un entorn immediat on no es preveien els conflictes armats, però també obliga a moure fitxa pel que fa a una altra qüestió igualment essencial: l’economia. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) ja ha fet la seva primera estimació sobre aquest segon impacte: la guerra farà recular 1,4 punts el producte interior brut europeu i sumarà dos punts a la inflació. La mala notícia és que l’escalada de preus no té aturador i la bona, que l’organisme no veu que això posi en perill la recuperació postpandèmica, sinó que tan sols l’alentirà. Malgrat tot plou sobre mullat perquè, com molt bé sabem a les llars de l’Estat espanyol, els preus energètics ja estaven disparats abans que Putin cobegés Ucraïna. Mentre els Estats Units i la Unió Europea centren la seva contraofensiva en les sancions adreçades a torpedinar les reserves de divises russes i les possessions dels oligarques que fan costat al Kremlin, les despeses en carburants continuen disparades.
Per donar resposta al panorama actual, i per prevenir també el que ens caurà al cim, el govern espanyol ha anunciat un pla de xoc que, de moment, no té l’aval necessari de l’oposició per convertir-se en un veritable èxit. És més, ni tan sols té el suport incondicional dels socis de Podem. Les discrepàncies se centren en si és convenient abaixar els impostos que graven la llum, el gas i la gasolina, tal com pregona el PP i com matisa el mateix govern, o si cal anar més enllà, tal com exigeix l’esquerra radical. És justament el que pretén la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, que ha posat damunt la taula un pla alternatiu que es basaria a imposar un impost especial a les empreses elèctriques, molt beneficiades per l’actual marc regulador i per l’augment de consum durant la pandèmia. Abaixar els impostos significa també abaixar la recaptació que va destinada a finalitats més socials, un peix que es mossega la cua i que no hauria de ser, com ho és ara, matèria competitiva entre partits.