El musical, gran repte del teatre català

No són temps per abusar dels símils bèl·lics, però és evident que la batalla per la supervivència del català es àrdua i fatigosa, lluitant trinxera a trinxera: ara són les plataformes audiovisuals, ara l’escola, ara qualsevol altre àmbit de la cultura i la societat en general. Passa també, per exemple, en el món del teatre, que ha estat un petit oasi des dels anys de la resistència contra el franquisme, quan el català se sentia encara que fos tímidament en alguns escenaris. L’escena teatral actual està bastant normalitzada, pel treball conjunt d’autors, companyies, sales i festivals. Tota? No, l’excepció és el món del teatre musical de gran format, que en els últims anys ha acumulat nombrosos èxits en la cartellera, generalment en castellà, en alguns casos perquè es tractava de produccions nascudes a Madrid que després han fet temporada aquí, o al contrari: obres produïdes a Catalunya però pensades per girar per l’Estat espanyol. Sempre hi hauria l’opció d’una doble versió, però sembla que alguns productors no estan disposats a invertir en traduccions i adaptacions. La Cubana (‘Adeu Arturo’) i El Tricicle (‘Forever Young’) han optat per integrar el català de manera natural en muntatges que han voltat per tota la península.

Evidentment, van sorgint excepcions a aquesta perniciosa tendència, seguint l’exemple de Dagoll Dagom i altres precursors. La tardor vinent en coincidiran dues de molt notables a la cartellera barcelonina: ‘Golfus de Roma’, la coneguda comèdia musical de Stephen Sondheim, arribarà al Teatre Condal protagonitzada per Jordi Bosch, i al Poliorama s’estrenarà ‘Pares normals’, el musical creat per Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta, que a més té el mèrit de ser un musical de nova creació, també pel que fa a les cançons creades expressament per a l’ocasió per un dels grups més importants del pop català. Ells no seran a l’escenari, però sí les seves cançons i l’essència d’un grup que, en els seus concerts, ha omplert grans recintes arreu del país, i amb la mateixa lògica el Poliorama hauria d’estar ple unes quantes setmanes, com a mínim.