Maquillatge per a Felip de Borbó
L’intent de protegir la corona com a puntal del règim del 78 ha conduït Felip de Borbó a fer una declaració del seu patrimoni per primera vegada. El rei dels espanyols declara gairebé 2,6 milions. Del patrimoni de la reina Letizia, cap notícia. Més enllà del grau de credibilitat d’aquesta declaració, si les seves retribucions des del 1998 han estat de 4,3 milions i el cap de l’Estat espanyol té les despeses pagades, es constata que no és un gran estalviador. Tampoc s’ha de passar per alt que Felip VI és beneficiari de part de la fortuna del seu pare, per molts intents que fes per desmarcar-se’n proclamant que renunciava a l’herència, un simple exercici retòric quan el testador és una persona viva.
Es tracta de vendre una irreal imatge de transparència d’una institució desfasada i desprestigiada pels escàndols protagonitzats pel rei emèrit Joan Carles. Una sèrie de coincidències delaten la intenció final. La declaració patrimonial de Felip de Borbó arriba la vigília que el govern espanyol hagi aprovat la reforma del funcionament de la Casa del Rei –la llei de la corona continua al congelador– perquè el Tribunal de Comptes la pugui fiscalitzar (sobre el paper, és clar). Maquillatge per evitar haver d’entrar en les autèntiques qüestions de fons, com l’eliminació de la inviolabilitat que garanteix la constitució al rei o l’anacronisme que representa la línia successòria masculina. Tampoc és casual que aquesta reforma s’hagi pogut fer ara, justament quan la fiscalia acaba d’arxivar les investigacions sobre la fortuna del seu pare i quan s’acosta la seva data de tornada a l’Estat espanyol.
L’escàndol de l’espionatge a l’independentisme és l’altre element de coincidència temporal. És pueril creure que sotmetre el rei a control del Tribunal de Comptes –amb el biaix que se li coneix– incrementarà la percepció de transparència d’un estat que ha de fer molts esforços per mantenir la credibilitat de portes enfora mentre en clau interna continua bloquejat per la influència de la ultradreta política, sociològica i mediàtica i per la falta de valor de l’esquerra per afrontar reformes reals.