La taca d’oli de la repressió judicial
Les condemnes als membres del govern de Puigdemont i als líders socials de l’independentisme han estat l’efecte més visible d’una repressió d’estat perfectament estructurada, que, un cop feta la feina amb la cúspide, ara enfoca l’estratègia cap als càrrecs de segon nivell de l’administració i cap a àmplies capes de l’independentisme de base. El potencial d’afectats, ja siguin encausats o encara investigats, volta els 300 entre els jutjats 1, 13 i 18 de Barcelona, l’Audiencia Nacional o el jutjat de Figueres pel tall de l’AP-7. Les condemnes als líders, tant les de presó del Suprem com les causes del Tribunal de Comptes, que amenacen economies i patrimonis familiars, persegueixen l’efecte afegit d’una llosa que només podrà revertir la justícia europea al cap d’anys i que, en el cas de les penes de presó, comporten el pes d’uns indults que els condemnats no van demanar i que s’han venut com un gest de magnanimitat d’un govern de l’Estat que no accepta l’amnistia com l’única solució vàlida. La repressió contra ciutadans del carrer passa molt més desapercebuda que la dels líders i, per tant, necessita altaveus per mantenir-la socialment present. L’amenaça de molts anys de presó pretén atemorir i intimidar, però també dissuadir i fer abandonar les idees independentistes. Si la repressió judicial es manté, caldrà dotar generosament la caixa de solidaritat per cobrir les necessitats bàsiques de moltes famílies. S’haurà d’evitar que, per protegir les economies domèstiques, no quedi cap més alternativa que claudicar i pactar condemnes que no impliquin ingrés a canvi d’assumir el delicte.
La irrupció de Pegasus obliga a preguntar-se fins on s’ha estès el seu ús per construir relats ‘ad hoc’ en què basar acusacions que, un cop arribades a la instància judicial adequada, fonamentin condemnes. El Catalangate és la prova irrefutable que la causa general contra l’independentisme és igual de viva amb el govern del PSOE-Podem que amb el del PP. El periple judicial acabarà marcant els límits de la llibertat d’expressió i de la llibertat ideològica, que, en el fons, són les que estan en joc.