Barcelona, capital cultural ara i sempre
Com qualsevol gran ciutat, Barcelona ha tingut els seus cicles, les seves crisis i les seves edats d’or: grans oscil·lacions que, al marge de les evidències que mostren les xifres, no són percebudes de la mateixa manera per tothom, sobretot amb la perspectiva que donen els anys, ja sigui per nostàlgia o per una visió partidista del passat en clau de present. Ahir plantejàvem en un dossier, a la secció de Cultura i Espectacles, si estem davant d’una Barcelona decadent o en alça, en aquesta tercera dècada del segle XXI, respecte a aquella Barcelona dels anys setanta i vuitanta, en què van confluir la sortida accidentada de la dictadura franquista, l’efervescència d’un món cultural que recuperava el carrer i la llibertat d’expressió i creació –amb alguns condicionants– i l’entrada en la modernitat que per a molts va representar la remodelació d’aquella ciutat dels prodigis, quan va ser elegida seu dels Jocs Olímpics del 1992, un punt d’inflexió per a moltes coses, també per a la cultura.
Què va guanyar i què va perdre Barcelona en tot aquell procés? Evidentment, va guanyar projecció internacional, va millorar enormement en equipaments –en espais polivalents com ara el Palau Sant Jordi i el recuperat Estadi Olímpic, però també en grans museus com ara el Macba o espais escènics com per exemple el Teatre Nacional i L’Auditori– i va situar la ciutat com una capital europea de primer ordre, seu d’infinitat de festivals d’arts escèniques, música o cinema, alguns dels quals són referents al món. Però, per sota de tot aquest gran aparador, Barcelona ha consolidat milers de llocs de treball vinculats a la cultura i un circuit de petites galeries, teatres, sales de concerts i altres espais de creació i exhibició que formen un gran teixit capaç de resistir crisis i pandèmies. I què ha perdut la ciutat? Alguns diuen que la il·lusió, la frescor i l’explosió creativa d’aquells anys entre el postfranquisme i els Jocs Olímpics. Sí, aquella va ser una Barcelona en transformació, però també ho és l’actual, amb una oferta cultural inabastable que no s’explicaria sense les bases que s’hi van posar durant aquella discutida Transició.
