El perill de la Itàlia dels insensats
No és notícia que un executiu italià no arribi a final de mandat, però que en temps convulsos la partitocràcia s’hagi imposat als interessos dels italians és un pèssim punt de partida. El risc d’inestabilitat que pot causar a la UE la crisi d’un estat membre amb un endeutament enorme com l’italià pot quedar en no-res al costat de l’amenaça de contagi d’una hipotètica –però segons les enquestes possible– victòria en les eleccions imminents del partit neofeixista Germans d’Itàlia, la líder del qual, Giorgia Meloni, professa admiració pública per Mussolini i és convidada preferent en els mítings de Vox. Roma és a menys de dues hores de vol de Catalunya i allà no s’entreveuen cordons sanitaris com els que barren el pas a l’extrema dreta a França en unes segones voltes que a Itàlia no existeixen. El centre no és alternativa per falta de lideratges, la dreta democràtica és populista i pacta sense vergonya amb els neofeixistes, i al nord d’Itàlia els governs d’extrema dreta estan normalitzats fa dècades. Tanca aquesta fotografia alarmant la dependència italiana del gas rus i l’afinitat de la dreta i la ultradreta italiana amb Putin.
La irresponsabilitat dels partits de Salvini i Berlusconi és extrema, però encara és pitjor que no prenguin consciència de l’abast del sisme que poden causar. Deixar caure un govern d’unitat nacional per interessos partidistes pot ser legítim amb mirada local, però és insensat. L’expresident del BCE mantenia un remarcable suport popular (dos de cada tres italians) per pilotar aquesta transició. La dreta populista ha jugat a dues bandes. Va retreure al Moviment 5 Estrelles que retirés el suport a Draghi quan aquests vots no eren imprescindibles i han acabat fent el mateix ells, que sí que són necessaris. Les conseqüències de fer trontollar la UE en un moment tan delicat i inestable són imprevisibles. Però poc els importa si entre Meloni, Salvini i Berlusconi freguen el 45% de vot en els sondejos. Potser és inevitable que una potència europea tingui algun dia un govern d’extrema dreta, però ara ja hi ha prou llenya al foc per afegir-n’hi més.
